Toubkal 1992

El 10 d’Abril de 1992, l’Albert, l’Anna, L’Angel, en Budri, l’Ermelinda, en Jaume, i jo ens preparàvem al pati de l’edifici de la Salle al carrer Lluçanès per una gran aventura, l’Atlas. Ens varem trovar al capvespre. La premera feina revisar el material, el menjar, mira de posar-ho tot a la “vaca” i acomiadar-se dels amics. El viatge seria llarg, per devant 2.000 kilometres i la travessa de l’estret de Gibraltar.

Vàrem conduir tota la nit. Anàvem fent torns, uns intentaven dormir, mentre al davant un parell miraven de estar desperts i atents a la carretera. El Landrover estava molt be, però no li podies demanar córrer,.. no sabem com però l’Anna el va aconseguir posar a 130 km/h. El gasoil era un altre maldecap, teníem 2 dipòsits, però l’indicador del segon no funcionava… així que comptàvem kilòmetres… 

El mateix dia 11 vàrem creuar l’estret i varem fer força kilòmetres per Marroc, quan s’ens va fer de nit, vàrem decidir que amb una nit al cotxe ja n’hi havia prou, varem buscar un caminet de muntanya, ens hi varem enfilar, i en arribar a un lloc planer, vàrem prepar-nos per fer un bivac. Vàrem posar el material dins del cotxe, tancat amb clau i a dormir sobre el tendal i les màrfegues amb les estrelles per manta. 

El dia 12 ens va despertar un pastor de gallines. Havíem aparcat en una pedrera. Tocava esmorzar i el camí, ens quedava encara un munt de kilometres per arribar a Imlil. En arribar al poble ja era fosc. Varem trobar el parking, on varem deixar el cotxe. Vàrem preguntar a l’encarregat del parking on podíem dormir, i ens va posar en contacte amb un guia local, que ens va fer dormir a casa seva. L’endemà vàrem saber que la família va dormir a l’estable per que nosaltres poguéssim dormir còmodes.

El dia 13 comença amb la negociació de quan hem de pagar per portejadors, ens ho deixaven be de preu, ens donaven un parell de mules i portejadors fins al camp base si els deixàvem l’Ermelinda. Al final vàrem preferir pagar una mica més i tots vàrem fer el camí de pujada. Tots portàvem la nostra motxilla, i en portàvem una de mes amb tot el menjar. No cal dir com pesava aquesta última, quan el portejador la va aixecar, es va queixar i nosaltres molt considerats, varem treure un paquet de galetes … llavors ja li va semblar correcte.

Al camí de pujada es comença amb les mules, … be nosaltres a peu, però les mules porten les motxilles. Quan comença la neu i el camí es fa estret, toca posar-se les motxilles i cap amunt. A la pujada varem patir una mica, l’Albert, l’Angel i jo ens varem tenir que repartir el una motxilla, crec recordar que era la de l’Ermelinda. El nostre portejador segurament ja estava al camp base, quan nosaltres encara ens estàvem posant les botes.

En el camí de pujada vàrem veure de tot, recordo una parell d’espanyols que la dona no podia amb la seva ànima. Un portejador es va oferir a portar-li la motxilla, però el marit no acceptava que tingues que pagar el mateix a mig camí, que el que costava abaix, el més trist es que estem parlant de unes 50 pessetes de l’època, que fins i tot per nosaltres que anàvem escurats no era cap esforç.

Arribats al camp base, tocava plantar tenda i fer el sopar. La primera nit va ser freda, però estàvem tant cansats que no ens va costar massa dormir. 
 

14 d’Abril, avui tocar començar a fer una mica d’aclimatació. El dia comença dur, el gas per fer l’esmorzar casi no funciona, la bombona de propà esta massa freda i les botes les tenim congelades. Aquest dia vàrem pujar el nostre primer 4.000, el “Aougdal Boutiona (4.040m)”, i el Afella (4.043m). Va ser un dia de molta calor, desnivells molt verticals, i molt poca aigua. A la nit decidim dormir amb els botins dins del sac, la motxilla sota la màrfega com a aïllant, i les bombones de propà entre les cuixes.

15 d’Abril, segon dia d’aclimatació. Avui farem 3 cims de més de 4.000 metres. El “Akioud (4.030m), el Ras Ouanokrim (4.083m) i el Timesguida Ouanokrim (4.089m). Va ser un dia fàcil, ja ens anàvem acostumant al fred, al dormir sobre la neu, a menjar directament de l’olla.

 

16 d’Abril, dia d’ascensió. Ens varem llevar d’hora per atacar el Toubkal (4.165m), crec que vàrem fer cim cap al mig dia, amb un sol esplèndid i unes vistes impressionants. Des de el cim vàrem atacar el Toubkal west (4.100m). La baixada va ser molt ràpida, amb una bona col·lecció de culen-bajens que posaven a prova la nostra destresa amb el piolet. Un cop al camp base, una bona dutxa amb aigua del glaciar, o rentar els peus els menys valents, clar que n’hi ha una colla que encara fan pudor… 

17 d’Abril, teníem previst estar un dia més, però com ja ho havíem fet tot, vàrem decidir baixar, aquest cop sense portejadors. A mig camí, en trobar una colla de nois locals els vàrem donar les galetes, fruita i melmelades que ens sobràvem. Ens va sobtar que s’ho van guardar per compartir després amb la família.

Un cop a Imlil, sentim una veu que ens diu “Catalans”,… era un noi de Mallorca que anava amb la seva xicota del Marroc que havien perdut l’autobus i ens demanava si el podíem baixar fins a la propera parada. Com anàvem a Marrakesh, ens varem oferir a portar-los. 

Nosaltres volíem menjar un cus-cus, i els hi varem preguntar on era el millor lloc, semblava la pregunta lògica. La noia es va oferir a fer-lo ella, a casa seva, la sola condició, si el volíem de carn, la carn la teníem que comprar nosaltres.

Dit i fet, un cop arribats a casa seva, el seu germà ens va portar de compres el Zoco, on l’Albert es va comprar els timbals típics i la resta que si estores, motxilles, sabates, barrets.. el que toca.  Un cop a casa, tocava ajudar a pelar verdures. El cus-cus estava boníssim, i no per que portàvem una setmana menjant de llauna. 

A la nit tocava començar el camí de tornada, teníem 2.000km per davant. En arribar a Ceuta ens varem arriscar a no pagar el suborn, i la veritat es que no ens va costar massa passar la frontera. Semblava que ja estàvem a casa però no, en arribar al port, la noticia, vaga d’ISNASA la companyia dels ferris, ens varen fer aparcar el cotxe en un lloc, nosaltres anem a dinar, i en tornar el cotxe estava sol, en mig del no res… havien mogut la cua. 

Varen ser un parell de dies molt estressant, sense massa diners, amb les botigues tancades, sense pa, amb la guàrdia civil repartint llenya, i amb manifestacions al govern civil per demanar la dimissió dels polítics. Vàrem sortir als diaris locals, vàrem dormir al parking, vàrem aconseguir pa, i al final vàrem aconseguir tornar de una de les aventures més exòtiques i autentiques que hem viscut.