JODUBA.COM :: Alpinisme

Pica d'Estats (3.143m) per Refugi de Pinet

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 26 Jul 2017 13:27:00 +0100

Continue reading Pica d'Estats (3.143m) per Refugi de Pinet

About 2 years ago, I promised Judit that someday we would go hiking with a tent. The initial idea was to cross from la Vall de Núria to Carança through the Nou Creus summit. But realizing that Judit is going to University next year, I thought it was better to do something more exciting and I suggested to hike la Pica d’Estats.

At 3,143 metres altitude, Pica d’Estats is the highest mountain in the Catalan Pyrenees and one of the most iconic climbs for Catalan mountaineers. I had already climbed it several times from the Vall Ferrera, in Catalonia, and I remember a long approximation, the best way I remember to do it was sleeping in the lake “Estany d’Estats”.

While discussing my plans with Jaume, he suggested to attempt it from France. He told us that it’s a 3h walk from the parking of l’Artigue to the Pinet mountain hut, and then another 3h climb to the summit. So, we could do it in 2 or 3 days.

After checking the weather forecast for several days, we found a window of 3 days without rain and we started our adventure. To go there the road is quite good. I was expecting some high passes and slow roads so we did a big detour via Narbonne, but on our way back, we went through the Porte tunnel and it was really fast.

The adventure starts at the parking of L’Artigue, the closest big village is called Auzat. There is a parking lot close to the start of the trail, and several indications to the Pinet mountain hut. The region is known for Montcalm (3.077m) even though Pica d’Estats is higher and also French.

At the start of the trail, there is a toilet and a fountain to fill your bottle. We did not find many sources/fountains on our way up. It’s a good idea to fill your bottle before you start, even if the water from that fountain smells of chlorine.

The initial steps are quite easy as the ground is reasonably flat. You walk alongside an old installation to bring water to the valley, with some small dam systems and waterfalls. After the first 1km, things start to get serious. We have to climb 1,000 meters in 3 hours, and the only way to do that is by climbing a pretty vertical slope. The first part is through the forest, which will protect you from the sun, but it will also increase the humidity and you end up sweating like crazy.

You exit the forest at 1,600m. Here you have the feeling that the heavy part is over, there is a meadow with a shepherd hut, but check the altitude. Your destination is at 2,200m, there are still 600 meters to go. This is just the start.

At this hut, there is a path that leads to the Étang Sourt lake. We took this path on our way back, and now that I have done it, I recommend that if you are carrying a big backpack as we did, you take this path. It’s longer, but it does not have the verticality you will encounter if you follow the original path.

The weather was good, but thankfully some clouds protected us from the heavy sun. The trail became more and more vertical with every step. We had to use the help of our hands several times to climb the rocks and follow the path… and for sure the mountain hut was never on sight.

I recall looking at the GPS app every 15 minutes and telling ourselves, we have climbed another 50 meters, but still we could not see the mountain hut, only some cows laughing at our poor skills to climb the mountain with our big backpacks.

We got to the Étang de Pinet by 8:00pm. By that time, the mountain hut had already finished diner service, but they were kind to allow me to eat something, while Judit ate her potatoes with green beans. We had to plant the tent in a rush, and we did it in a cozy place near the hut, without realizing the spot was not perfectly leveled.

That night we did not sleep very well… When we went to sleep, we realized that our heads were lower than our feet… so we had to sleep the other way around and my head was touching the roof of the tent on a cold and humid night. Judit had heavy cramps on her legs due to the earlier climbing…

By 6:45 am we were already awake, with a clear sky, the sun still not completely awake, and a nice sea of clouds covering the valley we climbed yesterday. The trail to la Pica d’Estats was visible. We decided to start early to avoid the high sun while climbing up.

We started our way up at 7:30am. Our legs were working, but with some difficulty, we had the cost of the day before and of not sleeping much, but we had the determination to get to the summit.

The first section of the trail is not that hard, you walk around the base of the Montcalm, and the gain in elevation is not that much comparing with the 1.000 meters we needed to climb to get to the summit of la Pica. Once we reached the Étang d’Estats, things started to get serious. We stopped at the bivouacs close to the Étang du Montcalm. It’s incredible how transparent the water of the lakes is in this region.

From the Étang du Montcalm the climb becomes more vertical, we need to start using our hands occasionally. Very soon there is no more grass and we are climbing and walking on iron-rich rocks. Some of them look like melted iron. On our way up, we cross some small lakes, some with snow and icy water.

Once we got to the Col du Montcalm, the wind was blowing with intensity and it was quite cold, we put our Gore-Tex and gloves, while some sky-runners overtook us with shorts and sneakers… well, they got there before us, but they regretted not taking any extra layers of clothing.

From the Col du Montclam (2.980m) to the Summit there is still an 163-metre climb. You can see the summit from there, but there is still a long way to go. Seeing the summit helped. We were tired but determined and being able to see the remaining trail helped to give us the extra boost of energy to get there.

A 12:43 we arrived to the highest point of Catalonia, la Pica d’Estats, 3.143m. It took us 5 hours to reach the summit, so probably 1h 30 mins more than what we were told. The day was beautiful, with incredible views of Vall Ferrera, of Catalonia, and of France.
The whole region has no telephone coverage. We asked the guard in the mountain hut, and he told us that at the Pica d’Estats, we would have some signal… but no, the winds were not blowing in the right direction.

It was cold, so we decided to take some pictures and head down. On our way down, we decided to climb the Pic Verdaguer (3.129m). It’s a quick climb from the Coll de la Pica. It took us less than 15 minutes. Here we did have some signal, so we sent a “we are ok” WhatsApp to the family and posted a selfie on Facebook (shame).

Our way down was very slow, we were exhausted and our legs had already climbed more than 2,000 meters. Once we got to the tent, we had lunch/dinner with some rice noodles and mackerel, and we lied in the sun, relaxed and played cards, until it was time to go to sleep.

The second night you always sleep better. Either you get used to the tent, or simply you are so exhausted that you sleep like a baby. It also helped that the night was less cold.

On our way down, we choose to go via the Étang Sourt, the path is a bit longer, but you avoid the steep, difficult slopes, where you have to climb down with the help of your hands. It was interesting to see that early in morning (8:30 am) there were sky-runners already 200m from the hut, running up to the Pica d’Estats from the parking.

And that was it, once we got to the parking, we took a cat-shower in the river, packed our things and returned to the rest of the family.

Canal Roja, Montserrat

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 24 Dec 2016 16:42:00 +0100

Com ja va sent tradició, pels volts de Nadal, amb en Jaume ens hem aventurat a fer la Canal Roja de Montserrat. Una col·lección de rappels força llargs entre mig de una canal estreta i humida.

Continue reading Canal Roja, Montserrat

La Canal Roja o "Tres en Ratlla", és una canal equipada per baixar-la fent rappel al sector d'el Bruc de Montserrat.

El camí comença a can Jorba, on seguirem la pista una estona, per despres començar a pujar.

El día es lleva amb una mica de boira i fresc, però el sol comença a apretar, i en un tres i no res, estem suant i amb samarreta de maniga curta el 24 de decembre...

El cami esta senyalizat amb marques vermelles; la vegetació es exhuberant, i algun cop acabem en un camí de cabres, però ràpidament tornem al bon camí.

En menys d'una hora, arribem a l'inici de la canal.

La canal estava molt humida, amb força guals d'aigua. Primer comencem baixant amb les mans, i ràpidament farem un col·lecció de rappels curts. Son molt estrets, amb molt de fregament.

Pels rappels llargs cal portar una corda d'uns 70m, i millor si es porta equipament especial com un shunt, ja que potser que la corda quedi mal posada i calgui manipularla en mig del rappel.

El Canigó

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 13 Jul 2016 15:43:00 +0100

Aquest estiu aprofitant que estàvem per la Cerdanya per dur la Núria de campaments, la Judit, la Gemma i jo, vàrem aprofitar per pasar uns dies a Vilafranca de Conflent, i una de les excursions que toca fer quan estem per la contrada, es el Canigó. És una muntanya mítica, i això vol dir que hi ha molta gent, i en el meu cas, vol dir que com sempre que l'he fet, l'he fet amb boira.

Continue reading El Canigó

El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. Ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques.

El cim, la pica del Canigó o Pic de Balaig, fa 2.784 m. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda n'atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285.

L'ascenció comença al refugi de Cortalets. Al refugui s'hi pot arribar en cotxe, per una pista forestal en molt males condicions. La pista son uns 20km, i es pot fer en una hora o hora i mitja. Es el segon cop que la faig en 20 anys, i no ha millorat massa. El proper cop, mirarem de agar un "taxi".

La intenció era fer l'ascensio per la grimpada i baixar pel cami fàcil fent la versió circular, però amb la boira vàrem preferir no prendre riscos.
El camí esta molt ben senyalitzat, hi ha unes pilones que van indicant l'alçada a la que ens trobem.

L'ascenció amb nuvols en ple estiu es d'agrair, per que t'esperona i no tens calor, però cal anar preparat amb un bon polar, i guants per evitar tenir que fer mitja volta.

De pujada ens creuem amb un munt de gent, molt d'ells domingeros amb bambetes i pantalons curts, la majoria amb les cames totes vermelles per l'effecte del vent glaçat sobre la pell.

Per sort abans de fer cim, es va obrir una mica el cel, i poguerem contemplar la vall,desde Sant Marti de Canigo, Vilafranca de Conflent, Pradres...

Al cim, vàrem tenir que fer cua per fer-nos la foto de tanta gent que hi havia. Amb el fred i la por de que vingues una tormenta, ens hi varem estar el just per poder menjar una mica, fer les fotos i cap avall.

El camí de tornada el vàrem fer molt ràpid, és molt agradable de caminar, i un cop hem pasat el pic Jofré podem gaudir de les azalees, les vaques, i una mica de vistes quan el cel ens obre una clarina.

Le Reculet, Crête de Neiges, Grand Crête

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 16 May 2016 15:46:00 +0100

Everyday, while driving from back from the school, I can’t avoid looking at the magnificent Jura mountains that surrounds Geneva. For a while I wanted to go to the top of those cliffs. The day is a bit sunny with cloud patches, the snow is almost over in the Jura and the family is busy studding … all perfect excuses to plan a solo hike to the mountains.

Continue reading Le Reculet, Crête de Neiges, Grand Crête

Looking at the maps, looks like there are several options, the most interesting is a hike over the “crêtes” (mountain crests). The question is where to start as you can go from the Dôle to the other end.

Reading a bit, I’ve learned that there is a summit called “Le Recoulet” it’s not that high, it’s 1,718m, so sounds as a nice start for the plan. Looking at the options, looks like it can be reached from the South or the North. Finally, I decide to go via Lelex, a village in the French Jura.

The drive it’s longer that what I expected, almost 50 minutes from home, it’s a collection of mountain roads that bring me there. Once in the village, you go another 4 kilometers to get to the start point.

The path starts in a forest with a very vertical step. The first 2 kilometers, you have to climb almost 600m. The forest is very humid and slippery, even if the trees protect you from the sun, the effort and the humidity will extract the even the last drop of sweet you can imagine.

Once you get out the forest, you can see the metal cross at the top to the “Le Reculet”. Some snow patches, and still ice-burned grass will be quickly overtaken buy some mountain flowers.

The summit is a bit windy, but you can enjoy a great view of Geneva, and the Jura valley. It’s clearly a good choice, from the Summit you can see at the end, “La Dôle”.

After a brief break at the summit, it’s time to start the hike over the crests. At this point is not clear where they are. In this part of the mountain they are quite flat, if you take the wrong path (as I did) you can end up going down or have to recover to get back to the right path.

The “Crête des neiges” was covered by snow and the “Grand Crête” offered impressive views of Geneva, Le Reculet, and La Dôle…

The descent is a bit confusing, the path I’ve planned was closed to protect the nature from human noises, thankfully there are plenty of paths, simply forced me to go closer to the ski slopes that what I had preferred. To be honest I almost haven’t seen the ski lifts.

Once you get down to Lelex, you have two options, either you walk for another 4km on the road, or you can try to hitchhiking, I decided to walk and toke me an extra 40 minutes.

Grand Canyon

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 23 Jan 2016 16:50:00 +0100

In January 2016, it happened that I had a meeting in Los Angeles, and due a complex agenda the meeting was planned for a Friday and a Monday. What can you do alone a weekend in Los Angeles? Easy, take a plane, flight to Las Vegas, rent a card, drive 400km to arrive at 2:00 AM at the Grand Canyon south rim.

Continue reading Grand Canyon

The initial idea was to walk down from the South Rim to the river, and then back. There is only a problem, the South Rim it’s at 2.200 m altitude and the closes river at 800m, a non negligible 2.800 m in one of the most arid terrains in the world.

The solution seams, easy, let’s split the journey in two days, right? Wrong, the guides are not allowed to take a 2 days’ hikes, either you take a single day or a 3-day hike.

Why a guide? Really… never go to the mountain alone, even if you know the terrain, … in this case, I did not know it. Also, if you plan to do it your self... take a guide, the Grand Canyon is one of the most inhabited places on earth… if something happens to you and you are don’t have a satellite phone… nobody will find you for days.

With all plans set, we decided to stat walking at 7:00 AM, and it was hard as I almost did not sleep that night. But the adventure gave me the energy to go on. From the south rim cabin, we we drive for 15 minutes to get to the start of the Grand View Trail. Originally that trail was created for the hotel owners to go to a source to get water for the guests. The Hotel no longer exists.

The first surprise was to find snow, we have the idea of the Grand Canyon as a hot dessert... and it is… but due to it’s elevation, in winter, there is snow. We had to wear crampons to avoid a free fall of hundreds of meters, as the first steps down are simply to go down about 400m vertical in less than 100m in horizontal.

As soon as the path gets more wider, it also reduces the descent speed. After descending about 800m, we can feel the temperature change. It’s a sunny day, we are alone, the trees have disappeared and now there are only cactus and other desert plans.

Even if we know how much we have walked, looks like we are still starting, we can’t see the end of the valley. The dimensions of the Grand Canyon are impressive. It’s 29Km wide, and 446Km long. As reference… Switzerland east-west length of about 350 Km.

One of the most impressive feelings I had on that day was the silence. I think it’s the first time on my live that I’m in a place where there are no sounds, and I’m not referring to human sounds, ... not a single sound… we did not hear any animals, birds, … you can imagine our surprise when on the edge of a rim we hear the sound of the river.

The path it was created by the hotel owners and later used by the miners looking for cooper and uranium. It’s funny to find a radioactive warning sign at the middle of the path. The mines have been abandoned for a while, but you can find the tools and houses as they left them.

A country with a very short history, anything older than 50 years is considered archeological relevant. You are asked to not remove broken glass bottles provably left there by drunk miners.

The Grand Canyon is packed with impressive caves, we had the opportunity to do a short visit to one of them.

The guide was happy that for once he did not had to baby sit an aged couple with the wife on high-heels, so he kept pushing me, and I was not complaining, I really wanted to see as much as possible…

But the return path, was challenging, we had already done more that was supposed to be done in a single day. When we arrived to the base of the Rim, I knew the last 400m ascend will be difficult, and I reduce a bit my pace, but kept trying to go follow my guide, he is the expert and he knows what is the best pace to get back home… right?

Well, when we got to the car, he told me that he was impressed, that the other guides will take about 8h to do what we have done in 6h. That was the final boost I needed to finish an incredible journey…

Well that and a chocolate and mint cheese-cake!

Puigllançada

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 02 Jan 2016 16:52:00 +0100

Aquest Nadal vàrem voler fer amb l'Angel, la Isa, en Jaume, la Neus i els cunyats de l'Angel. El temps no pintava massa bo, pero al final s'ens va obrir una clariana, el que va permetre a l'ultim moment organitzar una pujada al Puigllançada, al costat de la Molina. Després a dinar a Puigcerda amb la Montse i en Narcis.

Continue reading Puigllançada

Després de l’excursió al Matagalls des de Coll Formic, ens vàrem dir que per Nadal, tota la colla tenia que fer una sortida. Al Nadal sempre son dates complicades, i aquest any no seria menys difícil. Els plans estaven fets, però cada cop hi teníem menys opcions i el temps no acompanyava... al final sembla que el dia 2 de Gener hi haurà una treva i farà una mica de bon temps...

Dit i fet, volíem una cosa assequible, per que tothom pogués gaudir de la sortida,... ens vàrem decidir pel Puigllançada. Al final però, sols en Jaume i la Neus, la Isa, l’Angel i la Judit, la Núria, la Gemma i jo vàrem poder fer-ho. També es vàren apuntar els cunyats de l’Angel que estaven de visita per Nadal.

L’ascensió al Puigllançada es força senzilla, no esta gens senyalitzada, però és en línia recta. Tot comença a la carretera BV-4031. Hi ha un petit aparcament, no esta senyalitzat. Es abans d’arribar a l’estació de la Molina, i si mireu un plànol seria mes o menys on comença el barranc del Pedró.

Des del aparcament i mirant en el sentit de la carretera cap a la Molina, el Puigllançada ens queda a la nostra esquerra. Des de l’aparcament podem intuir la part alta de les pistes d’esquí, de les que passarem pel costat.

No hi ha camí, així que pel dret i cap a munt per les costes de l’Huguet, però sense arribar al Cap de les costes de l’Huguet, seguim fins a superat l’alçada del teleesquí .. i ara si, ja veiem el cim del Puigllançada.. seguim fins a trobar la carena, que remuntarem fins al cim.

Des del cim podem contemplar les vistes dels Pirineus, el Pedraforca i el Cadi, i les muntanyes del sud.

Le Grande Jumelle (2215m)

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 27 Sep 2015 16:07:00 +0100

Des de que vàrem fer l’excursió al llac de Tanay que teníem ganes de pujar a "Les Jumelles". Son unes muntanyes en forma d'enforcadura, recorden els encantats o el Pedraforca. Aquest cap de setmana ens hem decidit a fer-ho. La preparació va ser una mica mes difícil del previst, va costar força trobar la ruta. El camí no esta marcat, i els camins i rutes dels voltants expliquen com pujar al Gramont, però no a les Jumelles. Tot i això es fàcil de trobar "posts" que parlen de que l'han fet, però a cap d'ells hi ha el fitxer GPX o cap ressenya. Tots en parlem com si ja sabéssim per on anar-hi. Al final vàrem tenir un cop de sort i després de molt buscar, vàrem trobar un parell de fitxers GPX.
L'excursió es puja molt be al principi, la part final una mica vertical i acaba amb una grimpada molt senzilla.
El dia va ser esplèndid, una mica núvol per començar, el que ens va fer pujar frescor, sol al cim amb un mar de núvols impressionant al fons de la vall
I per acabar un rösti.

Continue reading Le Grande Jumelle (2215m)

L’excursió comença al pàrquing de Flon. El dia s’havia aixecat una mica núvol i anàvem una mica tard, com el camí des del pàrquing fins al llac ja l’havíem fet, i no volíem tenir que patir per la pluja, vàrem decidir de fer la primera part en taxi. Això ens va fer guanyar una hora ben bona.

Un cop arribats a la parada de taxis superior, el cel segueix tot cobert, enfilem el camí cap al llac una mica tristos però pensant que els núvols ens protegiran del sol. En arribar al poble, una escletxa s’obre i podem contemplar l’enforcadura de “les Jumelles” entre els núvols.

Des de el poble, agafem el camí que porta a Mont Gardy, s’ha d’anar amb compte per que el camí es bifurca a mig poble, un te la impressió que cal seguir la pista, però no, cal fer un gir a l’esquerra i remuntar el riu per l’esquerra.

El camí es força humit i relliscós, però es puja molt be, el pendent no es molt fort, però sense donar-nos compte anem remuntant metres i ràpidament ens trobem amb la pista. Una mica mes amunt, cap els 1’700m d’alçada hi ha una bifurcació, nosaltres prenem el camí cap “La Combe” que es un refugi lliure al costat d’un llac a la cota 1’900m.

Aquest camí si be es més de muntanya també es remunta fàcilment. Aquesta cota hem deixat enrere els grans arbres i podem començar a gaudir de les vistes de la vall. Nosaltres vàrem tenir la sort de poder gaudir de un mar de núvols impressionat i els cims de les muntanyes davant nostre estaven tot enfarinats.

Arribats al refugi de “la Combe” ja no hi ha camí senyalitzat, comença l’aventura... segons les guies GPX que vàrem trobar hi ha dues opcions, una que voreja el llac, puja fins a la carena i després remunta fins els cim amb alguna grimpada... l’altre puja per darrera del refugi, i el camí esta mes ben traçat.

Nosaltres vàrem escollir el camí de l’olla,... be lo de camí sols son els primers metres... després cal remuntar l’olla com es pot fins arribar a la carena. En arribar a la carena tens un moment de “Oh”. Vistes impressionants, un coixí de núvols a sota, però un cel clar i vistes fins l’horitzó de muntanyes impressionats.
La carena esta traçada i es prou ample però no patir massa, però no es apte per gent amb vertigen.

Des de l’olla podíem veure tota la gent que havia anat a pujar el Gramont, rius i rius de gent, nosaltres tots sols gaudint de la muntanya... be sols no del tot, davant nostre un parell d’isards, després de la foto de rigor vàrem començar a resseguir la carena de l’olla fins a la grimpada...

En arribar a la grimpada, la sorpresa va ser que teníem mes de 50 isards davant nostre, i que no volien marxar. La grimpada no esta senyalitzada, i vàrem tenir que triar entre un pas sense massa mans ni peus, o un d’exposat, vàrem preferir el primer i amb els genolls, i les arrels vàrem remuntar els 7 o 8 metres d’aquest primer obstacle...

Un cop superat, esperàvem que els isards marxessin, però no.. això és casa seva i no va ser fins que els vam tenir a tocar que van decidir anar a pasturar a un altre lloc.
D’aquí a l’antena meteorològica no hi ha cap risc, un parell de pedres, i ja i som. Des de l’antena veiem que el com no es l’antena, que hi ha una creu més enllà. Per arribar-hi cal fer una sèrie de grimpades amunt i avall, però res de l’altre mon.

Per evitar la grimpada de baixada, vàrem decidir tornar per l’altre camí, i la veritat és que ho vàrem encertar. El camí esta força mes traçat, que no senyalitzat, i en un dit i fet ja estàvem al refugi de “La Combe”.

En veure l’hora ens vam proposar baixar una mica ràpid per arribar a temps al poble de Tanay i poder menjar un “rösti” al refugi de Grammont. Dit i fet, en menys de una hora i quart ja érem a taula.

Les Chaux - Chau Ronde - Taveyanne

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 13 Aug 2015 16:09:00 +0100

A la part alta de les pistes d'esqui de Gryon, hi ha un petit poble de muntanya, Taveyanne al que sols s'hi pot accedir en cotxe a l'estiu ja que a l'hivern si no ho fas en esquis de fons o raquestes no hi pots arribar. És un conjunt de cases d'alpage molt típic.

L'excursió comença a la sortia del telecabian de "Les Chaux" i remonta la pista d'esqui per arribar al cim del Chaux-Ronde, on continuarem per un estret cami de muntanya que ens portara a Taveyanne. Desde Taveyanne tornarem al telecabina per la pista forestal

Continue reading Les Chaux - Chau Ronde - Taveyanne

Des de Gryon, agafem el telecabina que porta a “Les Chaux” a on començarem l’excursió. El camí comença remuntant la pista d’esquí de “Chaux Ronde”, seguirem el traçat de la pista blava.

A mesura que anem pujant i ens allunyem dels ginys mecànics, podem contemplar el "miroir d'argentine", l’inici de la serralada que esdevé el Glacier dels Diablerets, i les pistes d’esqui de Villars (Roc d’Orsai)... una mica mes lluny es fàcil identificar les muntanyes de Leysin.

El camí fins al cim del Chaux-Ronde es força senzill, no deixa de ser una pista blava d’esquí, però quan arribem a la creu del cim, la cosa canvia. Veiem al cim que hi ha un petit camí ben senyalitzat que continua la carena.

El camí no es apte per gent amb vertigen, per descomptat no es el pas de Mahoma, però hi ha un bon forat a dreta i esquerra. En els moments més complicats podem posar els dos peus un al costat de l’altre i encara ens queda lloc, però fa força impressió.

El premi pel coratge son unes vistes impressionants del “Miroir d’Argentine”, i del prat de Anzeindaz. Podem veure clarament els refugis, i els colls de muntanya que vàrem travessar ara fa dos dies.

El punto més alt és una cim sense nom en els "Rochers du Van" a 2085m.

El camí de descens a Taveyanne és bastant vertical, comença amb vegetació alpina, després es torna una pastura fins que entrem al bosc. És un camí força relliscós per la humitat i el tipus de terra.

Des de Taveyanne tornem al telecabina per la pista de muntanya en uns 30 minuts, però també es pot tornar a Gryon baixant pel bosc, en aquest cas serien una hora i mitja.

Miroire d'Argentine tour

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Tue, 11 Aug 2015 16:16:00 +0100

Miroire d'Argentine is an impressive group of mountains located in Bex municipality, in Canton Vaud, Switzerland. The formation majestically rises above Solalex pastures.

Continue reading Miroire d'Argentine tour

We started early morning at Solalex parking; this hike is close to seven hours and most of it you don’t get any shadow. We followed the 4x4 track instead of the hike trail. The track is a bit longer, but is less pitched and we wanted to save energies for the long day.

There is an option for the lazy ones, you can take a taxi to the Anzeindaz (1875m) and that will save you 400m.

Anzeindaz is huge meadow where you can find 2 mountain huts, Giaccomo and “la Tour”, both serve great alpine food, and you can also stay overnight.

From Anzeindaz, we take direction to “Col d’Essets” (2029m), the climb is gentile, and cows will accompany you. Col d’Essets is the highest point in our hike, you have not finished to climb, now we start a descent down to 1750m, to an incredible meadow, it’s free from any human constructions. While we walk down, you will have incredible views of the back of the “Arête de l’Argentine”.

At the end of the valley, there is another typical Swiss hut, “la Vare”. Here you can enjoy great food, stop to drink something while you enjoy the views. We decided to continue this path, which is again a 4x4 track even if that will go down to 1717. They views will pay for the extra climb we will need to do to compensate this descent.

There is a shortcut that will avoid few vertical meters… you can take it before you get to the “Vare” hut. It’s well signaled.

After all the walk we have done and with the sun in it’s climax, the climb we have to do it will be painful, simply stop once in a while to contemplate the great views of “Pont de Nant”, and look back to the path and enjoy what you have accomplished.

Once you get to “la Motte” (1940) you will have climbed almost all the positive ascend, now it’s time to start following the high ground trail, with gently sloping up and down until to follow the orography of the mountain.

At last we get to the “Roc du Châtelet” pass, from here all is downhill but don’t think it will be easy. The initial steps of the descent are on humid and vertical soil. There is a chain to help us get down in security.

Once we get to Solalex parking, a quick shower in the fountain and cold beverage at one of the restaurants.

Puigmal desde Núria

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 13 Jul 2015 21:52:00 +0100

Aquest estiu hem fet una petita estada a la Vall de Núria, ens hem refrescat als rius, hem muntat a cavall, hem descansat, i també hem fet el cim del Puigmal (2.910m) des de el Santuari de Núria. Per començar vàrem fer una petita parada per dinar al costat del Freser, però no a ribes, sinó que a la part alta del riu, a Queralbs. Després de dinar, agafem el cremallera i cap a Núria. L'endemà ens llevem d'hora per sortir d'hora a fer el cim, no volem que el sol ens no ens deixi arribar... de baixada, una refrescada al riu, activitats, sopar, dormir i qui vulgui dormir en tenda, i l'endemà a fer una passejada en cavall, baixar amb el cremallera, i per acabar aquestes mini-vacances en refrescant se al salt del grill.

Continue reading Puigmal desde Núria

Diumenge 12 Juliol 2015

La Gemma, la Núria, la Neus, la Judit i en Jordi de Barcelona direcció de Queralbs amb tota la calma del mon, el cotxe ple de material de muntanya, moltes ganes de passar-ho be. En arriba a Queralbs, ja era hora de menjar... clar que sempre hi ha gana. Així que abans d'agafar el cremallera, vàrem buscar un raconet ombrívol on poder refrescar els peus al riu Freser, i menjar una mica de pasta que ens havia preparat la Gemma.

Amb tota la calma del mon, vàrem enfilar cap a l'estació per agafar el cremallera, no teníem pressa, no podíem entrar a l'apartament fins a les 16:00, així que anàvem en mode turista, carregant motxilles i una nevera plena de teca (i gel).

Un cop instal·lats, tocava descobrir que podíem fer, les nenes varen descobrir el parc aventura, on vàrem fer una mica de tubbing, coltxonetes, i altres activitats... però avui toca anar a dormir d'hora, que dema s'ha de matinar si no volem que el sol ens faci desistir de les nostres intencions de fer el Puigmal (2910m).

Dilluns 13 Juliol 2015

El dia comença amb mal peu, la Gemma no ha pogut dormir mes que 4 horetes per que un bretol s'ha despertar a mitja nit i ha tirat totes les cantimplores, i la Judit s'adona que s'ha deixat les plantilles de les botes a El Masnou, però es que per no portar no porta ni les normals... però al mal temps bona cara, preparem l’entrepà de la Neus, la teca per la resta, ens posem crema, omplim les cantimplores i a les 8:30 comencem a caminar.

La primer part del camí ja la coneixem... és el mateix que vàrem fer ara fa un any quan vàrem anar a fer el Finestrelles... El cel esta clar, no hi ha un sol núvol, i la temperatura es correcte, però hem fet bé de llevar-nos d'hora, fa pinta que tindrem calor.

Semblava que tot anava be, no hi havia massa gent, però ens han passat una parella i una dona fent sky-running. Nosaltres els seguim, el camí esta molt clar, va al costat del riu, no hi ha dubtes, hi ha fites... fins que la parelleta que ens ha passat torna enrere per dir-nos que no es pot passar que el camí esta tallat... mirem el GPS i veiem que el camí va uns 100m més alt i cap a la dreta... no entenem com ens ans perdut, de baixada ho revisarem... després de revisar les opcions, veiem que la mes simple es seguir un camí de cabres a l'esquerra que fa pinta anirà a trobar el camí del Puigmal que surt del Santuari i va per l'esquerra del Roc de l'Ortigar...

Dit i fet, ràpidament retrobem el bon camí, i seguim avançant, fins que seguint el riu sec veiem una resclosa amb molta aigua, i ens preguntem on va a parar tota aquesta aigua, ja que el riu esta sec... en acostar-nos el misteri es resol... l'aigua va a una cova, impressionant. Seguim remuntant el camí, que es fa molt fàcilment, aviat veiem la tartera del Puigmal davant nostre, cada cop mes a prop.

A la plana abans de la tartera, la Gemma decideix que prefereix no arriscar i es queda prenent el sol mentre la resta ens preparem per remuntar el 450 metres que ens queden. Ja portàvem unes tres hores de camí, val a dir que havíem fet un parell de parades per picar una mica. La resta del camí es de ràpida ascensió, els 450m els vàrem fer en menys d'una hora, i cal tenir en compte que a 150m del cim estàvem fets pols i vàrem parar a fer un mos.

En arribar al cim, una mountain-bike comença a baixar cap a Font-Alba. Al cim la foto de rigor, una parell de nectarines, l’entrepà uns ous passats per aigua... el de sempre. Feia un bon dia, i feia ganes de prendre el sols, reposar i potser fer el Pic del Segre, però no volíem deixar la Gemma sola, pel que sols ens vàrem estar uns 45 minuts al cim.

La baixada es molt ràpida, si no tenim en compte els 30 minuts que ens vàrem prendre per refrescar els peus al riu, el temps seria de 1h 30 minuts, i sense córrer.

Un cop a l'hotel, una bona dutxa, i a plantar tenda, que la Judit i la Neus volen dormir al ras, una mica mes de activitats al parc aventura, i a sopar al bufet de l'hotel on vàrem repetir les patates al forn unes 4 vegades.

Dimarts 14 Juliol 2015

Avui es dia de tornada, però ens ho prendrem amb calma... res de llevar-se d'hora... però les amazones no vàrem tenir tanta sort, a les 6:30 les vaques ja fan sonar els escallots. Mentre elles esmorzen, un servidor desmunta tenda. Després d'esmorzar, una passejada amb cavall pel camí de les creus, i ja son les 11:45, corre, corre que tenim un cremallera a les 12:00.A Queralbs, una parada tècnica per comprar una mica de fruita i ens tornem a trobar la parella de Castelló, els que es varen perdre i amb el que ens hem creuat 5 o 6 cops.. sembla que ens perseguim.

Ara si, aparquem el cotxe i cap al Salt del Grill, diu el rètol que son 20 minuts.. i si ho fem en 19 minuts, però quina calor, mira si feia calor, que la Gemma es volia banyar... i cop al Salt del Grill, una refrescada al llac, una dutxa al salt d'aigua i a dinar...

Aquí teniu la ruta del Salt del Grill si hi voleu anar

I això s'ha acabat, cap a casa, i a saludar en Narcís!

Puigpedros (2.914m)

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Fri, 24 Oct 2014 22:03:00 +0100

Aquest cap de setmana, hem anat a fer el Puigpedros amb la gent de Gels.

Continue reading Puigpedros (2.914m)

L'excurisió comença des del refugi de Malniu.
Al refugi si pot arribar en cotxe desde Meranges.
El parking costa 3€, i si fa un bon dia es normal trovarlo ple.
El refugi es petitet, pero disposa de banys i dutxes.

El fet que al refugi s'hi arribi amb cotxe, fa que estigui ple de gent,... i no tothom respectuos de la montanya com hauria de ser.

El cami comença a l'esquerra del refugi i no es perdedor, vas remontant petits monticles fins arribar al cim empedregat del Puigpedros.
A la part baixa del cami anirem trobant fonts d'aigua que surten per tot arreu i formen rierorls que alimenten els estanys inferiors.

Cim i tour del Moleson 2.002 m

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 27 Sep 2014 22:05:00 +0100

La mítica muntanya que es veu de fons a les fotos del castell de Gruyeres és el Moleson. Una imponent elevació de 2.002m en mig del no res. L’excursió comença al parking de l’estació d’esqui de Moleson-Village. El cim te unes vistes impressionants de lesplanúries, pastures i prats al oest, i les magèstiques glaceres dels Alps a l’est. Avorrits de tanta gentada, i veient que hi havia un altre cim a pocs metres del coll, ens hem decidit fer una escapada ràpida per fer l’altre cim.

Continue reading Cim i tour del Moleson 2.002 m

La mítica muntanya que es veu de fons a les fotos del castell de Gruyeres és el Moleson. Una imponent elevació de 2.002m en mig del no res. L’excursió comença al parking de l’estació d’esqui de Moleson-Village. Agafarem el camí que passa a l’esquerra de l’estació del funicular.

El primer tram de camí es força pesat i amb un fort desnivell vertical, és un camí de 4x4, i en el nostre cas, l’hem hagut de fer amb un sol imponent, i un munt de turistes que ens avançaven amb les seves bambetes de discoteca. Quan el camí ha remuntat uns 400 metres de desnivell, estem a nivell de l’estació superior del funicular, aquí la majoria de gent ens ha deixat, suposo que per anar agafar el telefèric fins el cim.

Arribats a aquest punt quan trobem una buvet, el camí vorejarà el cim sense perdre o guanyar massa desnivell. També s’ha d’agrair que hi ha una mica d’arbres i ha fet una mica de vent i això ens ha donat una respir.

Un cop som al darrera de la muntanya, el camí s’enfila de nou recte cap al cim, en aquest tram un ramat de cabretes ens ha acompanyat una estona, clar que a més de les cabretes, també hi havia gent, però aquest cop si, els que pujaven eren gent de muntanya.

Un cop al coll, podem veure l’estació superior del telefèric i un ramat de turistes fent la papallona per les terrasses. D’aquí al cim n’hi ha vent poc. Però s’ha fet etern, ens hem creuat amb una mare que no aconseguia que el seu fill fes una altre passa, amb gent amb sabates de festa, amb … i un cop som a cim, sorpresa hi ha bancs, però estan tots plens… al cim esta ocupat per unes 100 persones.

Feta una parada per dinar al cim, i contemplar les vistes, amb unes impressionants planúries, pastures i prats al oest, i les magèstiques glaceres dels Alps a l’est. Avorrits de tanta gentada, i veient que hi havia un altre cim a pocs metres del coll, ens hem decidit fer una escapada ràpida per fer l’altre cim.

La baixada es molt vertical, de fet a l’hivern es una pista negre d’esqui. Un cop arribats de nou a l’estació del funicular, hem trobat el camí de la via ferrata, que en tenen 2 una de “fàcil” i una de difícil, les dues acaben a un petit cim secundari.

Si la voleu fer, recordeu de portar crema pel sol, un barret i repel·lent per impresentables.

Toubkal 1992

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 16 Apr 1992 18:02:00 +0100

La setmana santa del 1992, l’Albert, l’Anna, L’Angel, en Budri, l’Ermelinda, en Jaume, i jo vàrem emprendre una de les aventures més apasionants, pujar el cim del Toukal (4.165m) a la serralada de l'Atlas, a l'africa. Serien 10 dies intensos, 4.000 kilometres en un Landrover cazorla classic. Vàrem dormir en una pedrera, a casa dels portejadors a Imlil,a sobre de la neu i al parquin del ferri de Ceuta. Ens vàrem manifestar per demanar la dimisió del delegat del gobern, i vàrem tenir que dormir amb les bombones de propà dins del sac per poder cuinar els esmorzars ....

Continue reading Toubkal 1992

El 10 d’Abril de 1992, l’Albert, l’Anna, L’Angel, en Budri, l’Ermelinda, en Jaume, i jo ens preparàvem al pati de l’edifici de la Salle al carrer Lluçanès per una gran aventura, l’Atlas. Ens varem trovar al capvespre. La premera feina revisar el material, el menjar, mira de posar-ho tot a la “vaca” i acomiadar-se dels amics. El viatge seria llarg, per devant 2.000 kilometres i la travessa de l’estret de Gibraltar.

Vàrem conduir tota la nit. Anàvem fent torns, uns intentaven dormir, mentre al davant un parell miraven de estar desperts i atents a la carretera. El Landrover estava molt be, però no li podies demanar córrer,.. no sabem com però l’Anna el va aconseguir posar a 130 km/h. El gasoil era un altre maldecap, teníem 2 dipòsits, però l’indicador del segon no funcionava… així que comptàvem kilòmetres…

El mateix dia 11 vàrem creuar l’estret i varem fer força kilòmetres per Marroc, quan s’ens va fer de nit, vàrem decidir que amb una nit al cotxe ja n’hi havia prou, varem buscar un caminet de muntanya, ens hi varem enfilar, i en arribar a un lloc planer, vàrem prepar-nos per fer un bivac. Vàrem posar el material dins del cotxe, tancat amb clau i a dormir sobre el tendal i les màrfegues amb les estrelles per manta.

El dia 12 ens va despertar un pastor de gallines. Havíem aparcat en una pedrera. Tocava esmorzar i el camí, ens quedava encara un munt de kilometres per arribar a Imlil. En arribar al poble ja era fosc. Varem trobar el parking, on varem deixar el cotxe. Vàrem preguntar a l’encarregat del parking on podíem dormir, i ens va posar en contacte amb un guia local, que ens va fer dormir a casa seva. L’endemà vàrem saber que la família va dormir a l’estable per que nosaltres poguéssim dormir còmodes.

El dia 13 comença amb la negociació de quan hem de pagar per portejadors, ens ho deixaven be de preu, ens donaven un parell de mules i portejadors fins al camp base si els deixàvem l’Ermelinda. Al final vàrem preferir pagar una mica més i tots vàrem fer el camí de pujada. Tots portàvem la nostra motxilla, i en portàvem una de mes amb tot el menjar. No cal dir com pesava aquesta última, quan el portejador la va aixecar, es va queixar i nosaltres molt considerats, varem treure un paquet de galetes … llavors ja li va semblar correcte.

Al camí de pujada es comença amb les mules, … be nosaltres a peu, però les mules porten les motxilles. Quan comença la neu i el camí es fa estret, toca posar-se les motxilles i cap amunt. A la pujada varem patir una mica, l’Albert, l’Angel i jo ens varem tenir que repartir el una motxilla, crec recordar que era la de l’Ermelinda. El nostre portejador segurament ja estava al camp base, quan nosaltres encara ens estàvem posant les botes.

En el camí de pujada vàrem veure de tot, recordo una parell d’espanyols que la dona no podia amb la seva ànima. Un portejador es va oferir a portar-li la motxilla, però el marit no acceptava que tingues que pagar el mateix a mig camí, que el que costava abaix, el més trist es que estem parlant de unes 50 pessetes de l’època, que fins i tot per nosaltres que anàvem escurats no era cap esforç.

Arribats al camp base, tocava plantar tenda i fer el sopar. La primera nit va ser freda, però estàvem tant cansats que no ens va costar massa dormir.

14 d’Abril, avui tocar començar a fer una mica d’aclimatació. El dia comença dur, el gas per fer l’esmorzar casi no funciona, la bombona de propà esta massa freda i les botes les tenim congelades. Aquest dia vàrem pujar el nostre primer 4.000, el “Aougdal Boutiona (4.040m)”, i el Afella (4.043m). Va ser un dia de molta calor, desnivells molt verticals, i molt poca aigua. A la nit decidim dormir amb els botins dins del sac, la motxilla sota la màrfega com a aïllant, i les bombones de propà entre les cuixes.

15 d’Abril, segon dia d’aclimatació. Avui farem 3 cims de més de 4.000 metres. El “Akioud (4.030m), el Ras Ouanokrim (4.083m) i el Timesguida Ouanokrim (4.089m). Va ser un dia fàcil, ja ens anàvem acostumant al fred, al dormir sobre la neu, a menjar directament de l’olla.

16 d’Abril, dia d’ascensió. Ens varem llevar d’hora per atacar el Toubkal (4.165m), crec que vàrem fer cim cap al mig dia, amb un sol esplèndid i unes vistes impressionants. Des de el cim vàrem atacar el Toubkal west (4.100m). La baixada va ser molt ràpida, amb una bona col·lecció de culen-bajens que posaven a prova la nostra destresa amb el piolet. Un cop al camp base, una bona dutxa amb aigua del glaciar, o rentar els peus els menys valents, clar que n’hi ha una colla que encara fan pudor…

17 d’Abril, teníem previst estar un dia més, però com ja ho havíem fet tot, vàrem decidir baixar, aquest cop sense portejadors. A mig camí, en trobar una colla de nois locals els vàrem donar les galetes, fruita i melmelades que ens sobràvem. Ens va sobtar que s’ho van guardar per compartir després amb la família.

Un cop a Imlil, sentim una veu que ens diu “Catalans”,… era un noi de Mallorca que anava amb la seva xicota del Marroc que havien perdut l’autobus i ens demanava si el podíem baixar fins a la propera parada. Com anàvem a Marrakesh, ens varem oferir a portar-los.

Nosaltres volíem menjar un cus-cus, i els hi varem preguntar on era el millor lloc, semblava la pregunta lògica. La noia es va oferir a fer-lo ella, a casa seva, la sola condició, si el volíem de carn, la carn la teníem que comprar nosaltres.

Dit i fet, un cop arribats a casa seva, el seu germà ens va portar de compres el Zoco, on l’Albert es va comprar els timbals típics i la resta que si estores, motxilles, sabates, barrets.. el que toca. Un cop a casa, tocava ajudar a pelar verdures. El cus-cus estava boníssim, i no per que portàvem una setmana menjant de llauna.

A la nit tocava començar el camí de tornada, teníem 2.000km per davant. En arribar a Ceuta ens varem arriscar a no pagar el suborn, i la veritat es que no ens va costar massa passar la frontera. Semblava que ja estàvem a casa però no, en arribar al port, la noticia, vaga d’ISNASA la companyia dels ferris, ens varen fer aparcar el cotxe en un lloc, nosaltres anem a dinar, i en tornar el cotxe estava sol, en mig del no res… havien mogut la cua.

Varen ser un parell de dies molt estressant, sense massa diners, amb les botigues tancades, sense pa, amb la guàrdia civil repartint llenya, i amb manifestacions al govern civil per demanar la dimissió dels polítics. Vàrem sortir als diaris locals, vàrem dormir al parking, vàrem aconseguir pa, i al final vàrem aconseguir tornar de una de les aventures més exòtiques i autentiques que hem viscut.

Travessa de Sallent de Gallego - Ordesa

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 25 Jul 1991 18:02:00 +0100

L'estiu de 1991, una colla d'amics ens varem decidir de fer una travessa pels pirineus. La ruta escollida anava desde Sallent de Gallego fins a la Vall d'Ordesa. La idea era travessar per dalt i fer tots els cims possibles en un total de 10 dies. I com no anavem massa sobrats de diners, dormiriem en tenda, i portariem tot el menjar dels 10 dies a l'esquena. Va ser una aventura increible, on varem gauidir de la muntanya, vàrem passar gana fins a menjar pa que varem trobar per terra o posar-nos a la cua de tornar els plats del refugi de Goriz per recollir les sobres que la gent no es mejava. Això si, varem fer 11 tresmils en 9 dies.

Continue reading Travessa de Sallent de Gallego - Ordesa

L'aventura començà el dia 18 de Juliol a Esplugues de Llobregat, on varem tenir que encabir 5 persones, 5 motxilles, material de muntanya i menjar per 10 dies en un renault clio; sort que teniem un Thule. Des d'Esplugues varem agafar la nacional 2 direcció a Sallent de Gallego, o vàrem arribar després de dinar. Sallent de Gallego era el punt on comencevem a caminar, pero l'arribada la teniem al Parc Nacional d'Ordesa, pel que ens vàrem dividir en dos grups, tres es vàren quedar per comprar el pa i vigilar el material, mentre l'Angel i jo vàrem portar el cotxe a Ordesa. L'intenció era tornar amb el bus de llines, però al final, una parella d'avis francesos amb un dos-cavalls ens va portar fins al punt de sortida.

Un cop tots plegats, tocava repartir el pes, les tendes, el material i començar a caminar. Recordo que la meva motixilla de 90 litres no hi cabia res mes, a més portava penjant la marfega i els piolets, i algun que altre material anava penjat de la mosca. No es que portessim massa roba de recanvi, crec que no hem vaig canvir nomes que un cop en els 10 dies, la motxilla estava plena de menjar.

La primera nit (17/07/1991)

Com podeu inmaginar, després de tot un dia amb el cotxe amunt i avall, va ser una mica dur carregar. Després de carregar unes hores, i quan ja començava a ferse fosc, vàrem arribar a un llac, crec recordar que era el Ariel alto, clar que potser que no ho recori be i el passesim de llarg i fos un llac de després. Un cop llac, estavem tant cansats, que tots els plans d'intendencia s'en van anar en orris... va ser seure, obrir les motxilles i començar a menjar pa amb xocolata, una mica de fuet. No teniem esma per res més. Ens vàrem polir la mitat de la xocolata que teniem.

I de plantar la tenda... ? No teniem prou forces, la nit era estrellada, pel que vàrem decidir fer un vivac. L'esgotament va fer que no ens costes gens de dormir, i l'airet fesc de la matinada que ens despertessim ben d'hora, ben d'hora.

Dia 2 (18/07/1991)

Una de les primeres decisions que vàrem prendre va ser de ser més disciplinats amb el menjar, si continuavem al ritme de la primera nit, en dos dies mes tindriem que tornar. Pel que racionavem el numero de galetes que li tocava a cada persona, el número de xarrups de "la lechera" al que tenia dret cadascu.
Aclarits aquest punts, i motxilles a l'esquena, tocava començar a caminar, ara això ja anava en serio. Avui ens tocavà atacar el Balaitous (3.144m), un cim solitari coronat per una mena d'estructura metàlica en forma de piramide i un punt geodesic. Primer cim, estavem destrossats. Desde el cim varem baixar direcció cal el Gran Facha, que el fariem el día 19. Aquesta nit si que varem plantar la tenda, i varem poder descansar una mica.

Dia 3 (19/07/1991)

Del tercer dia recordo caminar molt, no es que fessim molt de desnivell, pero si que molta distancia. El Gran Facha (3.006m) va ser un pim pam, varem deixar les motixilles al coll, i en un tres i no res haviem fet el cim, tornat i a continuar caminant, cap els Vignemales.

Dia 5 (21/07/1991)

Ja portavem cuatre dies, tot ens feia malt, alguns teniem força llagues al peus, però s'acostava la part més interessant. El cinqué dia vàrem arribar al refugi dels Vignemale, va ser deixar la motxilla, anar a fer el Petit-Vignemale (3.032m), el varem fer en nomes 30 minuts, estavem molt forts. Tot baixant vàrem sentir parlar en Català, i la veu en sonava, era en Jordi Lòpez, un company de Gels amb un amic. La nit va ser moguda, amb una tormenta amb aparell elèctric impressionat. Cada cop que hi havia un llàmpec la tenda s'il·luminava, i el tro la feia tremolar.

Dia 6 (22/07/1991)

Fer els Vignemales desde el refugi es forçar ràpid, i no era el nostre primer cop en fer una glaçera, però posarnos el grampons, piolet i anar en maniga curta no era massa normal. La seguratat es el primer i tot i que algun grampo ens va fer patir, varem fer els cims més rellevants del massis dels Vignemales: el Grand Vignemale (3.298m), Cerbillona (3.247m), i el Pic Central (3.235m), i com no, vàrem entrar a les coves de Russell. Un cop fets els cim, tocava baixar per anar cap el circ de Gavarnie.

Dia 7 (23/07/1991)

Aquest va ser un dia principalment de travessa, vàrem remontar un cim de 2600 mentres que es deia el pico de san Andres. El pa ja feia dies que no sabien el que era, i en arribar al puerto de Boucharro, no hi havia ningú, però per terra hi havia un troç de pa, que no ens vàrem preguntar si estava bo o no, simplement el vàrem menjar. Desde el port, unes vistes impressionants de la brecha Roldan, teniem que enfilar la parent per anar a dormir al refugi de Sarradets. Aquella nit vàrem dormir de refugi, no hi varem sopar, no ens arribava el pressupost.

Dia 8 (24/07/1991)

Del refugi de Sarradets a la brecha Roldan hi ha un cop de predra, o això sembla... la veritat es que la brecha és immensa, preciosa. Desde la brecha vàrem atacar el Taillon (3.144m) i el Casco (3.006m) , i vàrem visitar la cueva de Casteret. Aquesta nit la vàrem passar a Goriz, però vàrem dormir en tenda. Les llagues ja feien molt de malt, l'Oriol tenia tots els peus llagats, pel que vàrem decidir escurçar la travessa i tornar despres de fer el Mont Perdut. Aquella nit per celebrar-ho menjariem de refugi, teniem tanta gana que ens contavem el número de cullerots de sopa, la gent en veure com anavem, ens oferia el que els sobrava. Un dels companys en anar a tornar la safata, va veure que la gent deixava molt de pollastre i pa, i es va posar a la cua, on recollia les safates i en passava el pa i el pollastre que la gent tirava, vàrem fer una bona collita, llastima que no s'ens acudis de fer el mateix en els refugis anteriors.

Dia 9 (25/07/1991)

L'endema, una parella s'ens apropar i ens va oferir la mermelada que els va sobrar... si l'únic que teniem era mermelada...
L'objectiu del dia era fer les Tres Sorores, que son el Mont Perdut (3.355m), el Soum de Ramond (3.254m) i el Cilindro de Marboré (3.325m), i les vàrem fer... de tornada, recollir la tenda al refugi, baixar per les grades de Soaso, al cotxe i cap a casa.

Una aventura irrepetible!