JODUBA.COM :: News

Pica d'Estats (3.143m) per Refugi de Pinet

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 26 Jul 2017 13:27:00 +0100

Continue reading Pica d'Estats (3.143m) per Refugi de Pinet

About 2 years ago, I promised Judit that someday we would go hiking with a tent. The initial idea was to cross from la Vall de Núria to Carança through the Nou Creus summit. But realizing that Judit is going to University next year, I thought it was better to do something more exciting and I suggested to hike la Pica d’Estats.

At 3,143 metres altitude, Pica d’Estats is the highest mountain in the Catalan Pyrenees and one of the most iconic climbs for Catalan mountaineers. I had already climbed it several times from the Vall Ferrera, in Catalonia, and I remember a long approximation, the best way I remember to do it was sleeping in the lake “Estany d’Estats”.

While discussing my plans with Jaume, he suggested to attempt it from France. He told us that it’s a 3h walk from the parking of l’Artigue to the Pinet mountain hut, and then another 3h climb to the summit. So, we could do it in 2 or 3 days.

After checking the weather forecast for several days, we found a window of 3 days without rain and we started our adventure. To go there the road is quite good. I was expecting some high passes and slow roads so we did a big detour via Narbonne, but on our way back, we went through the Porte tunnel and it was really fast.

The adventure starts at the parking of L’Artigue, the closest big village is called Auzat. There is a parking lot close to the start of the trail, and several indications to the Pinet mountain hut. The region is known for Montcalm (3.077m) even though Pica d’Estats is higher and also French.

At the start of the trail, there is a toilet and a fountain to fill your bottle. We did not find many sources/fountains on our way up. It’s a good idea to fill your bottle before you start, even if the water from that fountain smells of chlorine.

The initial steps are quite easy as the ground is reasonably flat. You walk alongside an old installation to bring water to the valley, with some small dam systems and waterfalls. After the first 1km, things start to get serious. We have to climb 1,000 meters in 3 hours, and the only way to do that is by climbing a pretty vertical slope. The first part is through the forest, which will protect you from the sun, but it will also increase the humidity and you end up sweating like crazy.

You exit the forest at 1,600m. Here you have the feeling that the heavy part is over, there is a meadow with a shepherd hut, but check the altitude. Your destination is at 2,200m, there are still 600 meters to go. This is just the start.

At this hut, there is a path that leads to the Étang Sourt lake. We took this path on our way back, and now that I have done it, I recommend that if you are carrying a big backpack as we did, you take this path. It’s longer, but it does not have the verticality you will encounter if you follow the original path.

The weather was good, but thankfully some clouds protected us from the heavy sun. The trail became more and more vertical with every step. We had to use the help of our hands several times to climb the rocks and follow the path… and for sure the mountain hut was never on sight.

I recall looking at the GPS app every 15 minutes and telling ourselves, we have climbed another 50 meters, but still we could not see the mountain hut, only some cows laughing at our poor skills to climb the mountain with our big backpacks.

We got to the Étang de Pinet by 8:00pm. By that time, the mountain hut had already finished diner service, but they were kind to allow me to eat something, while Judit ate her potatoes with green beans. We had to plant the tent in a rush, and we did it in a cozy place near the hut, without realizing the spot was not perfectly leveled.

That night we did not sleep very well… When we went to sleep, we realized that our heads were lower than our feet… so we had to sleep the other way around and my head was touching the roof of the tent on a cold and humid night. Judit had heavy cramps on her legs due to the earlier climbing…

By 6:45 am we were already awake, with a clear sky, the sun still not completely awake, and a nice sea of clouds covering the valley we climbed yesterday. The trail to la Pica d’Estats was visible. We decided to start early to avoid the high sun while climbing up.

We started our way up at 7:30am. Our legs were working, but with some difficulty, we had the cost of the day before and of not sleeping much, but we had the determination to get to the summit.

The first section of the trail is not that hard, you walk around the base of the Montcalm, and the gain in elevation is not that much comparing with the 1.000 meters we needed to climb to get to the summit of la Pica. Once we reached the Étang d’Estats, things started to get serious. We stopped at the bivouacs close to the Étang du Montcalm. It’s incredible how transparent the water of the lakes is in this region.

From the Étang du Montcalm the climb becomes more vertical, we need to start using our hands occasionally. Very soon there is no more grass and we are climbing and walking on iron-rich rocks. Some of them look like melted iron. On our way up, we cross some small lakes, some with snow and icy water.

Once we got to the Col du Montcalm, the wind was blowing with intensity and it was quite cold, we put our Gore-Tex and gloves, while some sky-runners overtook us with shorts and sneakers… well, they got there before us, but they regretted not taking any extra layers of clothing.

From the Col du Montclam (2.980m) to the Summit there is still an 163-metre climb. You can see the summit from there, but there is still a long way to go. Seeing the summit helped. We were tired but determined and being able to see the remaining trail helped to give us the extra boost of energy to get there.

A 12:43 we arrived to the highest point of Catalonia, la Pica d’Estats, 3.143m. It took us 5 hours to reach the summit, so probably 1h 30 mins more than what we were told. The day was beautiful, with incredible views of Vall Ferrera, of Catalonia, and of France.
The whole region has no telephone coverage. We asked the guard in the mountain hut, and he told us that at the Pica d’Estats, we would have some signal… but no, the winds were not blowing in the right direction.

It was cold, so we decided to take some pictures and head down. On our way down, we decided to climb the Pic Verdaguer (3.129m). It’s a quick climb from the Coll de la Pica. It took us less than 15 minutes. Here we did have some signal, so we sent a “we are ok” WhatsApp to the family and posted a selfie on Facebook (shame).

Our way down was very slow, we were exhausted and our legs had already climbed more than 2,000 meters. Once we got to the tent, we had lunch/dinner with some rice noodles and mackerel, and we lied in the sun, relaxed and played cards, until it was time to go to sleep.

The second night you always sleep better. Either you get used to the tent, or simply you are so exhausted that you sleep like a baby. It also helped that the night was less cold.

On our way down, we choose to go via the Étang Sourt, the path is a bit longer, but you avoid the steep, difficult slopes, where you have to climb down with the help of your hands. It was interesting to see that early in morning (8:30 am) there were sky-runners already 200m from the hut, running up to the Pica d’Estats from the parking.

And that was it, once we got to the parking, we took a cat-shower in the river, packed our things and returned to the rest of the family.

Aigüestortes - Portarró d'Espot

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Tue, 11 Jul 2017 14:01:00 +0100

Aquestes vacances, hem anat a passar uns dies a la Vall de Boí. Si hi ha una cosa que s’ha de fer, si o si quan estàs a la Vall de Boí és pujar a Aigüestortes.
El Portarró d'Espot és el coll de muntanya que uneix la vall de l'Estany de Sant Maurici amb la vall d'Aigüestortes per l'estany llong.

Continue reading Aigüestortes - Portarró d'Espot

Aquestes vacances, hem anat a passar uns dies a la Vall de Boí. Si hi ha una cosa que s’ha de fer, si o si quan estàs a la Vall de Boí és pujar a Aigüestortes. Es pot fer a peu, o es pot fer amb “taxí”. Els taxis s’agafen a la plaça de Boí, i et deixen al Tossal del Sant Esperit a uns 1830m.

El taxí ens deixa a la zona que li dona el nom el parc, a les Aigüestortes. Per trobar les passarel·les haurem de caminar una mica, i les trobarem a la nostra dreta.

Com el dia estava una mica ennuvolat, vàrem decidir deixar-ho per la tornada, i ens vàrem enfilar cap al refugi de l’estany llong i l’estany. El cel es va començar a aclarir a mig camí del refugi.

Un cop arribats al refugi, teníem ganes de mes... així que vàrem decidir anar cap al Portarró d’Espot. El Portarró d'Espot és el coll de muntanya que uneix la vall de l'Estany de Sant Maurici amb la vall d'Aigüestortes per l'estany llong.

Tot pujant al Portarró es pot veure l’estany Redó, i unes vistes increïbles del estany llong. La pujada es força directa. Si fins al refugi hem fet molt poc desnivell, ara toca fer-lo tot de cop.

Al tram final, les forces comencen a faltar, i com en un parell de dies volíem fer cim, la Gemma decideix prendre el sol a l’esplanada d’abans de coll, i la Judit mira de conservar tota l’energia.

Des de el coll, no es pot veure l’estany. Per això cal anar fins al mirador. Els senyals marquen 15 minuts, com la Gemma esperava vàrem fer un primer tram, potser uns 10 minuts, però encara quedava força pel mirador.

A la baixada vàrem patir una mica de peus i la Núria de botes noves... tot i això el sol havia sortit i vàrem gaudir de les passarel·les de les Aigüestortes.

La Farinetta - Saillon

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 30 Apr 2017 14:14:00 +0100

La via ferrata de la Farinetta a Saillon, prop de Martigny és una via espectacular, i si es vol fer tota, és de les més difícils que he fet fins ara.

Continue reading La Farinetta - Saillon

La via ferrada de la Farinetta a Saillon, prop de Martigny és una via espectacular, i si es vol fer tota, és de les més difícils que he fet fins ara.

El camí de la via ferrada comença a les vinyes del poble, es pot aparcar fàcilment a prop del col·legi o parc infantil.

La via ferrada te tres trams. El primer, tot i que una mica llarg es força assequible. La via puja al costa de rescloses, salts d'aigua i gorgs. Impressionant.

El segon tram farem menys desnivell, però es molt mes aeri i tècnic. La via flaqueja el gorg, i entra a una mina d'aigua.

En arribar al tercer tram ja portem molt de desnivell i cansament a l'esquena. Aquest tram es el mes difícil amb extra-ploms aeris. Un cop completat, penses que potser si no estiguessis tant cansat no seria tant difícil.

Un dels problemes dels dos trams finals es que no la única forma de sortir es endavant, no hi ha opció de fer un ràpel. Cal anar ben preparat de forces i portar una corda per si algú necessita una recolzament moral a l'hora de fer els sostres.

El camí de tornada és una pista forestal, que al final travessa les vinyes.

Per reposar-se, a Martigny hi ha restaurants oberts tot el dia. Una hamburguesa recupera les forces...

Tour del Moleson amb neu

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 29 Apr 2017 14:19:00 +0100

Pel pont del primer de Maig, en Jaume va venir a Suissa. La setmana havia sigut molt fred i plujosa. A finals del mes d'Abril i en vàrem trobar fins a 80cm de neu.

La idea original era anar a fer la via ferrata que puja fins al cim del Moleson, però amb aquesta neu ens vàrem conformar a fer un bon passeig per la neu, estirar les cames i fer una raclette a Gruyere.

Continue reading Tour del Moleson amb neu

Els tres Montronds

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 23 Apr 2017 14:21:00 +0100

Avui tenia ganes d'estirar una mica les cames, ... ja feia temps que volia fer els 3 Montronds, i aixi completar la carena que vaig començar quan vaig fer el Reculet.

Continue reading Els tres Montronds

Avui tenia ganes d'estirar una mica les cames, ... ja feia temps que volia fer els 3 Montronds, i aixi completar la carena que vaig començar quan vaig fer el Reculet.

El cami comença a la base de l'estacio d'esqui del col de la Faucille. El primer és pujar al Petit-Montrond. Es pot fer de moltes formes, de fet hi ha una pista d'esqui amb un telecadira que et deixa al cim. En el meu cas, jo he decidit seguir una pista forestal, l'únic inconvenient es que estava asfaltada fins al cim. Es puja força ràpid, en uns 30 mins ja era al cim de Petit-Montrond. Bones vistes de la Dôle, el Montblanc i de la regio de Ginebra... però no m'hi vull estar massa temps, no te res de maco, es una estació de comunicacions.

Desde aquí farem carena, ... hi ha un fort desnivell que després ens farà mandra de recuperar. Un cop som al petit coll, encarem desde la cara nord l'ascensió del Montrond, el sol i la neu fan que es faci una mica pesat, pero és molt poc desnivell, i ja veiem el cim. Al cim una colla fen't la petar sobre si agafar Netflix or HBO. No porto aigua, (la cantimplora esta a la nevera)... així que millor no perdre el temps, un parell de fotos i cap al Grand Montrond.

Per arribar al Grand Montrond, no cal baixar gaire, en un no res i ja hi som. Les vistes de la carena son impressionants. Desde el cim del Grand Montrond es pot veure el punt on vaig acabar la carena el dia que vaig fer el Reculet, així que en lloc de baixar, seguim una mica i deixem aquest tram fet.

El mapa indica que desde el punt geodesic BNE, hi ha 2 camins de tornada, decideixo agafar el que va mes directe al cotxe, però el cami no esta traçat... deu ser un cami per raquetes de neu. Toca fer la cabra i travessar el bosc fins a trobar la pista. Un cop som a la pista el camí és molt fàcil i ràpid. En un no res, som a la part mitja de la pista del petite Montrond.

Per acabar d'estirar les cames, baixem per la pista...

Temps total 2h 15m, això que els mapes diuen unes 3h 30m.. a saber que he fet malament.. potser anar massa ràpid.

Kaaterskill Waterfall, New York

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 08 Apr 2017 14:23:00 +0100

Continue reading Kaaterskill Waterfall, New York

Després d'una setmana intensa amb l'equip de connected homes de Honeywell treballant en documentar l'arquitecture de sistemes, tenia casi tot el dissabte lliure ja que el meu vol de tornada ara a les 19:00. Com no volia passar el dissabte a les platges de Long Island, vaig decidir buscar el que podia fer. A unes 2h de la ciutat de Nova York, hi ha la serrelada Catskill Mountains. És un lloc típic on els newyorkinos van a pasar el cap de setmana quan volen estar mes aprop de la natura. Un amic hem va recomenar de visitar les Kaaterskill Waterfall, i així ho vaig fer.

Son unes 3 hores de cotxer desde Melville, on tenim les officines fins al punt on comença el cami. Vaig començar a conduir d'hora, quan encara no hi havia massa traffic, i vaig arrbiar cap a les 10:00 del matí. Feia molt de fred, estavem a 2 graus. Aquest cop no anava preparat, així que hem vaig posar les bambes de fer jogging, el l'abric de cada dia. Com a motxilla la de l'ordinador, amb l'ordinador, que no el volia deixar en el cotxe que era un Jeep descapotable.

La primera sorpresa va ser que el camí estava nevat. Neu fresca d'aquella nit, neu gelada. No molta, però suficient com per fer que tot estes molt relliscos. En uns 15 minuts ja havia arribat a la base de la rasclosa. Impressionant, i encara mes per les plaques de gel i neu que la envoltaven.

Vaig decidir de pujar fins a la part alta de la rasclosa. El problema es que el camí eren unes escales de pedra.... cobertes de neu i gel.

Cap a la metitat de les escales, hi havia un camí que portava a la bassa intermitja de la rasclosa, amb molta cura, i caminant com un gat, vaig anar-hi. El cami no estava prou fressat, però s'hi podia anar. Un cop al llac, una pluja d'aigua gelada omplia l'espai. Estic segur que l'estiu mes d'un si deu banyar.

Després de les escales, el camí es fa més fàcil.. entres al bosc i hi ha meny pendent. Un cop a dalt de la rasclosa, el camí pren amplada per cotxes. Hi ha un passeig que porta a un mirador desde el que es pot veure la rasclosa amb les Catskills mountains de fons.

Un cop feta la foto de rigor, hem vaig donar compte que encara tenia molt de temps, i volia veure si el dia avançava una mica i estobava la neu una mica per fer el camí de tornada una mica mes segur. Als planells vaig veure que hi ha un llag no gaire lluny d'on hem trovaba, aixi que vaig decidir anar a buscarlo. El cami es una pista forestal per cotxes. Estava coberta de neu, pero prou dura com per no enfonsarme.

El llac tenia un color verd que semblava poc natural, segurament eren les algues però hem va impressionar veure la descarrega del llac per un tub, i l'aigua de color verdos. Si prens la foto fora de context, pots pensar que es el desaigua d'una fàbrica.

La tornada va ser una mica complexa, baixar sense tracció, sense pals, sense crampons... però no podia esperar mes, no volia perdre el meu vol de tornada. La temperatura al cotxe era de 3 graus i ja herem el mig dia... 3 hores despres un cop a l'aeroport JFK, la temperatura era de 20 graus... segur que no va ajudar el meu encostipat.

Canal Roja, Montserrat

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 24 Dec 2016 16:42:00 +0100

Com ja va sent tradició, pels volts de Nadal, amb en Jaume ens hem aventurat a fer la Canal Roja de Montserrat. Una col·lección de rappels força llargs entre mig de una canal estreta i humida.

Continue reading Canal Roja, Montserrat

La Canal Roja o "Tres en Ratlla", és una canal equipada per baixar-la fent rappel al sector d'el Bruc de Montserrat.

El camí comença a can Jorba, on seguirem la pista una estona, per despres començar a pujar.

El día es lleva amb una mica de boira i fresc, però el sol comença a apretar, i en un tres i no res, estem suant i amb samarreta de maniga curta el 24 de decembre...

El cami esta senyalizat amb marques vermelles; la vegetació es exhuberant, i algun cop acabem en un camí de cabres, però ràpidament tornem al bon camí.

En menys d'una hora, arribem a l'inici de la canal.

La canal estava molt humida, amb força guals d'aigua. Primer comencem baixant amb les mans, i ràpidament farem un col·lecció de rappels curts. Son molt estrets, amb molt de fregament.

Pels rappels llargs cal portar una corda d'uns 70m, i millor si es porta equipament especial com un shunt, ja que potser que la corda quedi mal posada i calgui manipularla en mig del rappel.

El Canigó

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 13 Jul 2016 15:43:00 +0100

Aquest estiu aprofitant que estàvem per la Cerdanya per dur la Núria de campaments, la Judit, la Gemma i jo, vàrem aprofitar per pasar uns dies a Vilafranca de Conflent, i una de les excursions que toca fer quan estem per la contrada, es el Canigó. És una muntanya mítica, i això vol dir que hi ha molta gent, i en el meu cas, vol dir que com sempre que l'he fet, l'he fet amb boira.

Continue reading El Canigó

El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. Ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques.

El cim, la pica del Canigó o Pic de Balaig, fa 2.784 m. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda n'atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285.

L'ascenció comença al refugi de Cortalets. Al refugui s'hi pot arribar en cotxe, per una pista forestal en molt males condicions. La pista son uns 20km, i es pot fer en una hora o hora i mitja. Es el segon cop que la faig en 20 anys, i no ha millorat massa. El proper cop, mirarem de agar un "taxi".

La intenció era fer l'ascensio per la grimpada i baixar pel cami fàcil fent la versió circular, però amb la boira vàrem preferir no prendre riscos.
El camí esta molt ben senyalitzat, hi ha unes pilones que van indicant l'alçada a la que ens trobem.

L'ascenció amb nuvols en ple estiu es d'agrair, per que t'esperona i no tens calor, però cal anar preparat amb un bon polar, i guants per evitar tenir que fer mitja volta.

De pujada ens creuem amb un munt de gent, molt d'ells domingeros amb bambetes i pantalons curts, la majoria amb les cames totes vermelles per l'effecte del vent glaçat sobre la pell.

Per sort abans de fer cim, es va obrir una mica el cel, i poguerem contemplar la vall,desde Sant Marti de Canigo, Vilafranca de Conflent, Pradres...

Al cim, vàrem tenir que fer cua per fer-nos la foto de tanta gent que hi havia. Amb el fred i la por de que vingues una tormenta, ens hi varem estar el just per poder menjar una mica, fer les fotos i cap avall.

El camí de tornada el vàrem fer molt ràpid, és molt agradable de caminar, i un cop hem pasat el pic Jofré podem gaudir de les azalees, les vaques, i una mica de vistes quan el cel ens obre una clarina.

Le Reculet, Crête de Neiges, Grand Crête

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 16 May 2016 15:46:00 +0100

Everyday, while driving from back from the school, I can’t avoid looking at the magnificent Jura mountains that surrounds Geneva. For a while I wanted to go to the top of those cliffs. The day is a bit sunny with cloud patches, the snow is almost over in the Jura and the family is busy studding … all perfect excuses to plan a solo hike to the mountains.

Continue reading Le Reculet, Crête de Neiges, Grand Crête

Looking at the maps, looks like there are several options, the most interesting is a hike over the “crêtes” (mountain crests). The question is where to start as you can go from the Dôle to the other end.

Reading a bit, I’ve learned that there is a summit called “Le Recoulet” it’s not that high, it’s 1,718m, so sounds as a nice start for the plan. Looking at the options, looks like it can be reached from the South or the North. Finally, I decide to go via Lelex, a village in the French Jura.

The drive it’s longer that what I expected, almost 50 minutes from home, it’s a collection of mountain roads that bring me there. Once in the village, you go another 4 kilometers to get to the start point.

The path starts in a forest with a very vertical step. The first 2 kilometers, you have to climb almost 600m. The forest is very humid and slippery, even if the trees protect you from the sun, the effort and the humidity will extract the even the last drop of sweet you can imagine.

Once you get out the forest, you can see the metal cross at the top to the “Le Reculet”. Some snow patches, and still ice-burned grass will be quickly overtaken buy some mountain flowers.

The summit is a bit windy, but you can enjoy a great view of Geneva, and the Jura valley. It’s clearly a good choice, from the Summit you can see at the end, “La Dôle”.

After a brief break at the summit, it’s time to start the hike over the crests. At this point is not clear where they are. In this part of the mountain they are quite flat, if you take the wrong path (as I did) you can end up going down or have to recover to get back to the right path.

The “Crête des neiges” was covered by snow and the “Grand Crête” offered impressive views of Geneva, Le Reculet, and La Dôle…

The descent is a bit confusing, the path I’ve planned was closed to protect the nature from human noises, thankfully there are plenty of paths, simply forced me to go closer to the ski slopes that what I had preferred. To be honest I almost haven’t seen the ski lifts.

Once you get down to Lelex, you have two options, either you walk for another 4km on the road, or you can try to hitchhiking, I decided to walk and toke me an extra 40 minutes.

Grand Canyon

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 23 Jan 2016 16:50:00 +0100

In January 2016, it happened that I had a meeting in Los Angeles, and due a complex agenda the meeting was planned for a Friday and a Monday. What can you do alone a weekend in Los Angeles? Easy, take a plane, flight to Las Vegas, rent a card, drive 400km to arrive at 2:00 AM at the Grand Canyon south rim.

Continue reading Grand Canyon

The initial idea was to walk down from the South Rim to the river, and then back. There is only a problem, the South Rim it’s at 2.200 m altitude and the closes river at 800m, a non negligible 2.800 m in one of the most arid terrains in the world.

The solution seams, easy, let’s split the journey in two days, right? Wrong, the guides are not allowed to take a 2 days’ hikes, either you take a single day or a 3-day hike.

Why a guide? Really… never go to the mountain alone, even if you know the terrain, … in this case, I did not know it. Also, if you plan to do it your self... take a guide, the Grand Canyon is one of the most inhabited places on earth… if something happens to you and you are don’t have a satellite phone… nobody will find you for days.

With all plans set, we decided to stat walking at 7:00 AM, and it was hard as I almost did not sleep that night. But the adventure gave me the energy to go on. From the south rim cabin, we we drive for 15 minutes to get to the start of the Grand View Trail. Originally that trail was created for the hotel owners to go to a source to get water for the guests. The Hotel no longer exists.

The first surprise was to find snow, we have the idea of the Grand Canyon as a hot dessert... and it is… but due to it’s elevation, in winter, there is snow. We had to wear crampons to avoid a free fall of hundreds of meters, as the first steps down are simply to go down about 400m vertical in less than 100m in horizontal.

As soon as the path gets more wider, it also reduces the descent speed. After descending about 800m, we can feel the temperature change. It’s a sunny day, we are alone, the trees have disappeared and now there are only cactus and other desert plans.

Even if we know how much we have walked, looks like we are still starting, we can’t see the end of the valley. The dimensions of the Grand Canyon are impressive. It’s 29Km wide, and 446Km long. As reference… Switzerland east-west length of about 350 Km.

One of the most impressive feelings I had on that day was the silence. I think it’s the first time on my live that I’m in a place where there are no sounds, and I’m not referring to human sounds, ... not a single sound… we did not hear any animals, birds, … you can imagine our surprise when on the edge of a rim we hear the sound of the river.

The path it was created by the hotel owners and later used by the miners looking for cooper and uranium. It’s funny to find a radioactive warning sign at the middle of the path. The mines have been abandoned for a while, but you can find the tools and houses as they left them.

A country with a very short history, anything older than 50 years is considered archeological relevant. You are asked to not remove broken glass bottles provably left there by drunk miners.

The Grand Canyon is packed with impressive caves, we had the opportunity to do a short visit to one of them.

The guide was happy that for once he did not had to baby sit an aged couple with the wife on high-heels, so he kept pushing me, and I was not complaining, I really wanted to see as much as possible…

But the return path, was challenging, we had already done more that was supposed to be done in a single day. When we arrived to the base of the Rim, I knew the last 400m ascend will be difficult, and I reduce a bit my pace, but kept trying to go follow my guide, he is the expert and he knows what is the best pace to get back home… right?

Well, when we got to the car, he told me that he was impressed, that the other guides will take about 8h to do what we have done in 6h. That was the final boost I needed to finish an incredible journey…

Well that and a chocolate and mint cheese-cake!

Puigllançada

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 02 Jan 2016 16:52:00 +0100

Aquest Nadal vàrem voler fer amb l'Angel, la Isa, en Jaume, la Neus i els cunyats de l'Angel. El temps no pintava massa bo, pero al final s'ens va obrir una clariana, el que va permetre a l'ultim moment organitzar una pujada al Puigllançada, al costat de la Molina. Després a dinar a Puigcerda amb la Montse i en Narcis.

Continue reading Puigllançada

Després de l’excursió al Matagalls des de Coll Formic, ens vàrem dir que per Nadal, tota la colla tenia que fer una sortida. Al Nadal sempre son dates complicades, i aquest any no seria menys difícil. Els plans estaven fets, però cada cop hi teníem menys opcions i el temps no acompanyava... al final sembla que el dia 2 de Gener hi haurà una treva i farà una mica de bon temps...

Dit i fet, volíem una cosa assequible, per que tothom pogués gaudir de la sortida,... ens vàrem decidir pel Puigllançada. Al final però, sols en Jaume i la Neus, la Isa, l’Angel i la Judit, la Núria, la Gemma i jo vàrem poder fer-ho. També es vàren apuntar els cunyats de l’Angel que estaven de visita per Nadal.

L’ascensió al Puigllançada es força senzilla, no esta gens senyalitzada, però és en línia recta. Tot comença a la carretera BV-4031. Hi ha un petit aparcament, no esta senyalitzat. Es abans d’arribar a l’estació de la Molina, i si mireu un plànol seria mes o menys on comença el barranc del Pedró.

Des del aparcament i mirant en el sentit de la carretera cap a la Molina, el Puigllançada ens queda a la nostra esquerra. Des de l’aparcament podem intuir la part alta de les pistes d’esquí, de les que passarem pel costat.

No hi ha camí, així que pel dret i cap a munt per les costes de l’Huguet, però sense arribar al Cap de les costes de l’Huguet, seguim fins a superat l’alçada del teleesquí .. i ara si, ja veiem el cim del Puigllançada.. seguim fins a trobar la carena, que remuntarem fins al cim.

Des del cim podem contemplar les vistes dels Pirineus, el Pedraforca i el Cadi, i les muntanyes del sud.

Coll Formic - Matagalls - Sant Marçal - Sant Bernat

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Fri, 30 Oct 2015 17:05:00 +0100

L’excursió l’hem feta un dia clar d’octubre amb tots els colors de la tardor... Comencem amb una trobada Sant Bernat del Montseny, on deixarem un cotxe, ja que aquest serà el nostre punt d’arribada. Amb cotxe anirem a coll Formic. D’allà farem el cim del Matagalls, baixarem cap a Sant Marçal i tornarem cap a Sant Bernat.

Continue reading Coll Formic - Matagalls - Sant Marçal - Sant Bernat

Feia temps que no sortíem a la muntanya amb l'Angel, i ens havíem proposat de fer alguna cosa el proper cop que vinguéssim per Barcelona. Al final per raons diverses, sols vàrem ser la Judit, l'Angel i jo.

L’excursió comença amb una trobada Sant Bernat del Montseny, on deixarem un cotxe, ja que aquest serà el nostre punt d’arribada. Amb cotxe anirem a coll Formic.

A coll Formic sempre hi ha gent, i no son pocs els que s’apunten a pujar el Matagalls. El camí esta molt ben senyalitzat, no te pèrdua. El camí sols trobarem arbustos, terra de pissarra i unes vistes increïbles privilegi de que el Matagalls o més ben dit el Montseny s’alcen de forma solitària.

El dia ja feia pinta de fred hivernal, els colors començaven a pintar la tardor per les muntanyes.

La pujada al Matagalls des de coll Formic és molt agradable, mica en mica es remunten els 600 i pocs metres de desnivell, nosaltres ho vàrem fer en cosa d’una hora i mitja, l’alpina deia que serien 15 minuts més.

Al cim una mica de vent, i una gentada com a la majoria de cims fàcils i populars, el que no ens esperàvem era una tropa de més de 50 bicicletes, ... però la majoria varen pujar amb la bicicleta al costat, ...

Un cop hem reposat... toca anar cap a Sant Marçal. En aquest punt, tenim forces i ganes d’intentar fer les Agudes i potser el turo de l’home. Des d’aquí dalt, semblen a tocar... el que no es veu es que Sant Marçal esta uns 650m metres més avall...

El camí de baixada comença sortejant la tropa de les bicis... ràpidament entrem en una fageda. Els colors de la tardor, les fulles taronges ens acompanyen i esmorteeixen la nostra baixada.

A coll Pregon, els ciclistes es varen para prendre el sol o a saber.. nosaltres continuem cap a Sant Marçal. El camí comença força planer, amb petites pujades i baixades... però és força llarg... més pujar al cim, aquí tot i ser baixada vàrem fer un temps de 1h 45m.

Vista la hora que era, que ja som a la tardor.. vàrem decidir no arriscar a tenir que fer la tornada de nit, així que decidirem d’anar directament cap a Sant Bernat.

El Camí es força planer, ple de castanyers... ens fem un tip de collir castanyes... ja tenim sopar. Això si es el tram mes llarg de tots. Hi ha un moment que sentíem veus i ens pensàvem que ja hi érem... però no, encara en teníem per una altre hora mes...

Al final, son 3 trams de mes o menys 1h 30m cada un, i uns 4km cadascun.
Un cop a Sant Bernat, ens donem compte que la clau del cotxe que havíem deixat a Sant Bernat esta a coll Formic,...

Via Ferrada Sant Feliu de Guíxols

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 18 Oct 2015 18:02:00 +0100

Aquest cap de setmana que encara fa bon temps, hem aprofitat per anar a fer una via ferrada un tant especial, la via ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta ferrada esta instal·lada en els penya-segats de Sant Feliu, a pocs metres de l'aigua. Es una sensació completament diferent, estar penjat d'una roca i veure als teus peus un kayak o un submarinista...

Continue reading Via Ferrada Sant Feliu de Guíxols

Tot just arribats a Barcelona, l’endemà a primera hora ja ens tens carregant el material de ferrades al cotxe, i cap a Sant Feliu de Guíxols... Havíem quedat amb la Neus, en Jaume, la Montse i la Isa ens a l’estació de servei de Vidreres per anat tots plegats cap a Sant Feliu de Guíxols....

Objectiu, una via ferrada que es fa sobre la mar... El camí comença baixant, i com era d'esperar vàrem trobar un munt de gent. Un cop a les roques estava clar que la colla de davant no havia fet mai res, i que tindríem que esperar un any per poder fer quelcom... així que en Jaume va desplegar una cinta i vàrem improvisar un trencall per avançar-los.

La via ferrada es molt senzilla, i l’experiència de tenir al mar als peus i de tant en tant poder xerrar amb submarinistes o gent que et mira incrèdul des de un kayak es diferent.

Un cop tancat el circuit, la Neus, la Judit i fins i tot la Núria es varen apuntar a refer el primer tram que ens havíem saltat...

En breu, una via ferrrada molt accessible, amb unes vistes gents corrents.
.

Le Grande Jumelle (2215m)

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 27 Sep 2015 16:07:00 +0100

Des de que vàrem fer l’excursió al llac de Tanay que teníem ganes de pujar a "Les Jumelles". Son unes muntanyes en forma d'enforcadura, recorden els encantats o el Pedraforca. Aquest cap de setmana ens hem decidit a fer-ho. La preparació va ser una mica mes difícil del previst, va costar força trobar la ruta. El camí no esta marcat, i els camins i rutes dels voltants expliquen com pujar al Gramont, però no a les Jumelles. Tot i això es fàcil de trobar "posts" que parlen de que l'han fet, però a cap d'ells hi ha el fitxer GPX o cap ressenya. Tots en parlem com si ja sabéssim per on anar-hi. Al final vàrem tenir un cop de sort i després de molt buscar, vàrem trobar un parell de fitxers GPX.
L'excursió es puja molt be al principi, la part final una mica vertical i acaba amb una grimpada molt senzilla.
El dia va ser esplèndid, una mica núvol per començar, el que ens va fer pujar frescor, sol al cim amb un mar de núvols impressionant al fons de la vall
I per acabar un rösti.

Continue reading Le Grande Jumelle (2215m)

L’excursió comença al pàrquing de Flon. El dia s’havia aixecat una mica núvol i anàvem una mica tard, com el camí des del pàrquing fins al llac ja l’havíem fet, i no volíem tenir que patir per la pluja, vàrem decidir de fer la primera part en taxi. Això ens va fer guanyar una hora ben bona.

Un cop arribats a la parada de taxis superior, el cel segueix tot cobert, enfilem el camí cap al llac una mica tristos però pensant que els núvols ens protegiran del sol. En arribar al poble, una escletxa s’obre i podem contemplar l’enforcadura de “les Jumelles” entre els núvols.

Des de el poble, agafem el camí que porta a Mont Gardy, s’ha d’anar amb compte per que el camí es bifurca a mig poble, un te la impressió que cal seguir la pista, però no, cal fer un gir a l’esquerra i remuntar el riu per l’esquerra.

El camí es força humit i relliscós, però es puja molt be, el pendent no es molt fort, però sense donar-nos compte anem remuntant metres i ràpidament ens trobem amb la pista. Una mica mes amunt, cap els 1’700m d’alçada hi ha una bifurcació, nosaltres prenem el camí cap “La Combe” que es un refugi lliure al costat d’un llac a la cota 1’900m.

Aquest camí si be es més de muntanya també es remunta fàcilment. Aquesta cota hem deixat enrere els grans arbres i podem començar a gaudir de les vistes de la vall. Nosaltres vàrem tenir la sort de poder gaudir de un mar de núvols impressionat i els cims de les muntanyes davant nostre estaven tot enfarinats.

Arribats al refugi de “la Combe” ja no hi ha camí senyalitzat, comença l’aventura... segons les guies GPX que vàrem trobar hi ha dues opcions, una que voreja el llac, puja fins a la carena i després remunta fins els cim amb alguna grimpada... l’altre puja per darrera del refugi, i el camí esta mes ben traçat.

Nosaltres vàrem escollir el camí de l’olla,... be lo de camí sols son els primers metres... després cal remuntar l’olla com es pot fins arribar a la carena. En arribar a la carena tens un moment de “Oh”. Vistes impressionants, un coixí de núvols a sota, però un cel clar i vistes fins l’horitzó de muntanyes impressionats.
La carena esta traçada i es prou ample però no patir massa, però no es apte per gent amb vertigen.

Des de l’olla podíem veure tota la gent que havia anat a pujar el Gramont, rius i rius de gent, nosaltres tots sols gaudint de la muntanya... be sols no del tot, davant nostre un parell d’isards, després de la foto de rigor vàrem començar a resseguir la carena de l’olla fins a la grimpada...

En arribar a la grimpada, la sorpresa va ser que teníem mes de 50 isards davant nostre, i que no volien marxar. La grimpada no esta senyalitzada, i vàrem tenir que triar entre un pas sense massa mans ni peus, o un d’exposat, vàrem preferir el primer i amb els genolls, i les arrels vàrem remuntar els 7 o 8 metres d’aquest primer obstacle...

Un cop superat, esperàvem que els isards marxessin, però no.. això és casa seva i no va ser fins que els vam tenir a tocar que van decidir anar a pasturar a un altre lloc.
D’aquí a l’antena meteorològica no hi ha cap risc, un parell de pedres, i ja i som. Des de l’antena veiem que el com no es l’antena, que hi ha una creu més enllà. Per arribar-hi cal fer una sèrie de grimpades amunt i avall, però res de l’altre mon.

Per evitar la grimpada de baixada, vàrem decidir tornar per l’altre camí, i la veritat és que ho vàrem encertar. El camí esta força mes traçat, que no senyalitzat, i en un dit i fet ja estàvem al refugi de “La Combe”.

En veure l’hora ens vam proposar baixar una mica ràpid per arribar a temps al poble de Tanay i poder menjar un “rösti” al refugi de Grammont. Dit i fet, en menys de una hora i quart ja érem a taula.

Les Chaux - Chau Ronde - Taveyanne

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 13 Aug 2015 16:09:00 +0100

A la part alta de les pistes d'esqui de Gryon, hi ha un petit poble de muntanya, Taveyanne al que sols s'hi pot accedir en cotxe a l'estiu ja que a l'hivern si no ho fas en esquis de fons o raquestes no hi pots arribar. És un conjunt de cases d'alpage molt típic.

L'excursió comença a la sortia del telecabian de "Les Chaux" i remonta la pista d'esqui per arribar al cim del Chaux-Ronde, on continuarem per un estret cami de muntanya que ens portara a Taveyanne. Desde Taveyanne tornarem al telecabina per la pista forestal

Continue reading Les Chaux - Chau Ronde - Taveyanne

Des de Gryon, agafem el telecabina que porta a “Les Chaux” a on començarem l’excursió. El camí comença remuntant la pista d’esquí de “Chaux Ronde”, seguirem el traçat de la pista blava.

A mesura que anem pujant i ens allunyem dels ginys mecànics, podem contemplar el "miroir d'argentine", l’inici de la serralada que esdevé el Glacier dels Diablerets, i les pistes d’esqui de Villars (Roc d’Orsai)... una mica mes lluny es fàcil identificar les muntanyes de Leysin.

El camí fins al cim del Chaux-Ronde es força senzill, no deixa de ser una pista blava d’esquí, però quan arribem a la creu del cim, la cosa canvia. Veiem al cim que hi ha un petit camí ben senyalitzat que continua la carena.

El camí no es apte per gent amb vertigen, per descomptat no es el pas de Mahoma, però hi ha un bon forat a dreta i esquerra. En els moments més complicats podem posar els dos peus un al costat de l’altre i encara ens queda lloc, però fa força impressió.

El premi pel coratge son unes vistes impressionants del “Miroir d’Argentine”, i del prat de Anzeindaz. Podem veure clarament els refugis, i els colls de muntanya que vàrem travessar ara fa dos dies.

El punto més alt és una cim sense nom en els "Rochers du Van" a 2085m.

El camí de descens a Taveyanne és bastant vertical, comença amb vegetació alpina, després es torna una pastura fins que entrem al bosc. És un camí força relliscós per la humitat i el tipus de terra.

Des de Taveyanne tornem al telecabina per la pista de muntanya en uns 30 minuts, però també es pot tornar a Gryon baixant pel bosc, en aquest cas serien una hora i mitja.

Creux de Champ,Diablerets

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 12 Aug 2015 16:10:00 +0100

Creux de Champ ha estat una sorpresa. La nostra intenció inicial era estirar una mica les cames, però ens ha sorpres amb unes increibles vistes i rascloses majestuoses que es formen pel desglaç de les neus de la glacera del Glacier 3000.

Continue reading Creux de Champ,Diablerets

Després del dia intens d’ahir, avui volíem fer una passejada curta per estirar les cames. Hem decidit anar cap el sector de Diablerets. Hi ha una vall, que ens tenia intrigats, quan agafes el camí del coll de la Croix, veus al fons una majestuosa paret vertical que s’enfila fins mes amunt del Glacier 3000.

Així doncs avui ens hem decidit a fer l’exploració de la vall, es diu “Creux de Champ”. El camí comença en l’esplanada de una fabrica de ciment o d’àrids que recuperen del riu. És un camí fàcil, de fet la primera part es del “parcours vita” uns recorreguts per fer esport esponsoritzats per una asseguradora.

Quan hem vist que el camí començava a donar mitja volta, hem decidit seguir pujant, aquest cop per un camí de turisme pedestre, els de Wanderland.ch... el camí s’enfila per una carretera, que ràpidament esdevé una pista forestal...

Un cop hem sortit del bosc, unes vistes de postal, una paret immensa en la que hi comptem dues o mes rescloses de dalt a baix, rescloses formades pel desgel del les glaceres. Les vistes et fan pensar el la mort d’en Sherlock Holmes juntament amb en Moriarty, si be no son les mateixes, i son molt mes altes que les de Reichenbach.

Les rescloses es veuen, però ens falta molt per poder-les tocar, de fet el camí s’hi apropa força, i les podem veure força be, però tot i així estan lluny. Si revisem els plànols, no hi ha cap camí que passi aprop de cap de les dues...

Ja tenim excusa pel proper cop, anar a l’aventura i obrir camí entre els prats fins arribar al peu de la resclosa principal.

Miroire d'Argentine tour

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Tue, 11 Aug 2015 16:16:00 +0100

Miroire d'Argentine is an impressive group of mountains located in Bex municipality, in Canton Vaud, Switzerland. The formation majestically rises above Solalex pastures.

Continue reading Miroire d'Argentine tour

We started early morning at Solalex parking; this hike is close to seven hours and most of it you don’t get any shadow. We followed the 4x4 track instead of the hike trail. The track is a bit longer, but is less pitched and we wanted to save energies for the long day.

There is an option for the lazy ones, you can take a taxi to the Anzeindaz (1875m) and that will save you 400m.

Anzeindaz is huge meadow where you can find 2 mountain huts, Giaccomo and “la Tour”, both serve great alpine food, and you can also stay overnight.

From Anzeindaz, we take direction to “Col d’Essets” (2029m), the climb is gentile, and cows will accompany you. Col d’Essets is the highest point in our hike, you have not finished to climb, now we start a descent down to 1750m, to an incredible meadow, it’s free from any human constructions. While we walk down, you will have incredible views of the back of the “Arête de l’Argentine”.

At the end of the valley, there is another typical Swiss hut, “la Vare”. Here you can enjoy great food, stop to drink something while you enjoy the views. We decided to continue this path, which is again a 4x4 track even if that will go down to 1717. They views will pay for the extra climb we will need to do to compensate this descent.

There is a shortcut that will avoid few vertical meters… you can take it before you get to the “Vare” hut. It’s well signaled.

After all the walk we have done and with the sun in it’s climax, the climb we have to do it will be painful, simply stop once in a while to contemplate the great views of “Pont de Nant”, and look back to the path and enjoy what you have accomplished.

Once you get to “la Motte” (1940) you will have climbed almost all the positive ascend, now it’s time to start following the high ground trail, with gently sloping up and down until to follow the orography of the mountain.

At last we get to the “Roc du Châtelet” pass, from here all is downhill but don’t think it will be easy. The initial steps of the descent are on humid and vertical soil. There is a chain to help us get down in security.

Once we get to Solalex parking, a quick shower in the fountain and cold beverage at one of the restaurants.

Roc du Châtelet desde Solalex

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 10 Aug 2015 16:17:00 +0100

Avui hem anat a fer el que tenia que ser una passejada, en realitat hem fet una excursió molt interessant. El cami comença a la cabana de Benjamine, que esta a un parell de curves d'arribar al parking de Solalex.

Solalex és una esplanada o pastura increible que hi ha al final del cami del mateix nom que surt desde la plaça de la Barbaluouse a Gryon.

Continue reading Roc du Châtelet desde Solalex

El camí va per dins de un bosc d'avets i s'enfila molt ràpidament. Hem remontat els 513m de desnivell en menys de 1h i mitja. És un camí de cabres, esta molt ben senyalitzat i podem trobar runes de velles muralles, i una casa de la que sols en queden 3 partes, però el camí és molt estret, hi ha moments, que no tens clar que puguis posar els dos peus un al costat de l'altre. Avui el camí estava molt mullat, sort hem tingut dels pals per evitar més d'una relliscada.

Les vistes s'obren a mesura que pujem i els grans avets deixen lloc a vegetació de més altura. Fins i tot en un dia de boria com avui, podem veure fàcilment, Gryon, Les Chaux, i a mesura que remontem podrem veure el fons de la vall.

El cim esta a sols un 10 minuts del coll, es de molt fàcil access... be, si no fos per que la part més alta del cim esta en una altre roca, i que per anar-hi cal fer un salt per sobre d'un barranc de decenes de metres de fondaria. Avui amb tot humit, herbes per tot arreu i amb un salt que acaba en tenir que fer una mica de grimpada, ens hem comformat en veure les vistes desde una aresta menor.

Desde el coll, el camí de tornada comença divertit... tot mulllat, tot enfangat, vertical... sort de la cadena que hem fet servir per ajudar-nos a baixar els primers metres..., després les coses es normalitzen i tot i que baixa força ràpid, podem fer-ho amb seguretat. El cami travessa un parell de cops la torrentera que ve del cim, amb un rajoli d'aigua. Les vistes de Solalex i la seva tartera son impressionants.

En total hem fet la volta en unes 2h i 45m (incloent parades)

Puigmal desde Núria

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 13 Jul 2015 21:52:00 +0100

Aquest estiu hem fet una petita estada a la Vall de Núria, ens hem refrescat als rius, hem muntat a cavall, hem descansat, i també hem fet el cim del Puigmal (2.910m) des de el Santuari de Núria. Per començar vàrem fer una petita parada per dinar al costat del Freser, però no a ribes, sinó que a la part alta del riu, a Queralbs. Després de dinar, agafem el cremallera i cap a Núria. L'endemà ens llevem d'hora per sortir d'hora a fer el cim, no volem que el sol ens no ens deixi arribar... de baixada, una refrescada al riu, activitats, sopar, dormir i qui vulgui dormir en tenda, i l'endemà a fer una passejada en cavall, baixar amb el cremallera, i per acabar aquestes mini-vacances en refrescant se al salt del grill.

Continue reading Puigmal desde Núria

Diumenge 12 Juliol 2015

La Gemma, la Núria, la Neus, la Judit i en Jordi de Barcelona direcció de Queralbs amb tota la calma del mon, el cotxe ple de material de muntanya, moltes ganes de passar-ho be. En arriba a Queralbs, ja era hora de menjar... clar que sempre hi ha gana. Així que abans d'agafar el cremallera, vàrem buscar un raconet ombrívol on poder refrescar els peus al riu Freser, i menjar una mica de pasta que ens havia preparat la Gemma.

Amb tota la calma del mon, vàrem enfilar cap a l'estació per agafar el cremallera, no teníem pressa, no podíem entrar a l'apartament fins a les 16:00, així que anàvem en mode turista, carregant motxilles i una nevera plena de teca (i gel).

Un cop instal·lats, tocava descobrir que podíem fer, les nenes varen descobrir el parc aventura, on vàrem fer una mica de tubbing, coltxonetes, i altres activitats... però avui toca anar a dormir d'hora, que dema s'ha de matinar si no volem que el sol ens faci desistir de les nostres intencions de fer el Puigmal (2910m).

Dilluns 13 Juliol 2015

El dia comença amb mal peu, la Gemma no ha pogut dormir mes que 4 horetes per que un bretol s'ha despertar a mitja nit i ha tirat totes les cantimplores, i la Judit s'adona que s'ha deixat les plantilles de les botes a El Masnou, però es que per no portar no porta ni les normals... però al mal temps bona cara, preparem l’entrepà de la Neus, la teca per la resta, ens posem crema, omplim les cantimplores i a les 8:30 comencem a caminar.

La primer part del camí ja la coneixem... és el mateix que vàrem fer ara fa un any quan vàrem anar a fer el Finestrelles... El cel esta clar, no hi ha un sol núvol, i la temperatura es correcte, però hem fet bé de llevar-nos d'hora, fa pinta que tindrem calor.

Semblava que tot anava be, no hi havia massa gent, però ens han passat una parella i una dona fent sky-running. Nosaltres els seguim, el camí esta molt clar, va al costat del riu, no hi ha dubtes, hi ha fites... fins que la parelleta que ens ha passat torna enrere per dir-nos que no es pot passar que el camí esta tallat... mirem el GPS i veiem que el camí va uns 100m més alt i cap a la dreta... no entenem com ens ans perdut, de baixada ho revisarem... després de revisar les opcions, veiem que la mes simple es seguir un camí de cabres a l'esquerra que fa pinta anirà a trobar el camí del Puigmal que surt del Santuari i va per l'esquerra del Roc de l'Ortigar...

Dit i fet, ràpidament retrobem el bon camí, i seguim avançant, fins que seguint el riu sec veiem una resclosa amb molta aigua, i ens preguntem on va a parar tota aquesta aigua, ja que el riu esta sec... en acostar-nos el misteri es resol... l'aigua va a una cova, impressionant. Seguim remuntant el camí, que es fa molt fàcilment, aviat veiem la tartera del Puigmal davant nostre, cada cop mes a prop.

A la plana abans de la tartera, la Gemma decideix que prefereix no arriscar i es queda prenent el sol mentre la resta ens preparem per remuntar el 450 metres que ens queden. Ja portàvem unes tres hores de camí, val a dir que havíem fet un parell de parades per picar una mica. La resta del camí es de ràpida ascensió, els 450m els vàrem fer en menys d'una hora, i cal tenir en compte que a 150m del cim estàvem fets pols i vàrem parar a fer un mos.

En arribar al cim, una mountain-bike comença a baixar cap a Font-Alba. Al cim la foto de rigor, una parell de nectarines, l’entrepà uns ous passats per aigua... el de sempre. Feia un bon dia, i feia ganes de prendre el sols, reposar i potser fer el Pic del Segre, però no volíem deixar la Gemma sola, pel que sols ens vàrem estar uns 45 minuts al cim.

La baixada es molt ràpida, si no tenim en compte els 30 minuts que ens vàrem prendre per refrescar els peus al riu, el temps seria de 1h 30 minuts, i sense córrer.

Un cop a l'hotel, una bona dutxa, i a plantar tenda, que la Judit i la Neus volen dormir al ras, una mica mes de activitats al parc aventura, i a sopar al bufet de l'hotel on vàrem repetir les patates al forn unes 4 vegades.

Dimarts 14 Juliol 2015

Avui es dia de tornada, però ens ho prendrem amb calma... res de llevar-se d'hora... però les amazones no vàrem tenir tanta sort, a les 6:30 les vaques ja fan sonar els escallots. Mentre elles esmorzen, un servidor desmunta tenda. Després d'esmorzar, una passejada amb cavall pel camí de les creus, i ja son les 11:45, corre, corre que tenim un cremallera a les 12:00.A Queralbs, una parada tècnica per comprar una mica de fruita i ens tornem a trobar la parella de Castelló, els que es varen perdre i amb el que ens hem creuat 5 o 6 cops.. sembla que ens perseguim.

Ara si, aparquem el cotxe i cap al Salt del Grill, diu el rètol que son 20 minuts.. i si ho fem en 19 minuts, però quina calor, mira si feia calor, que la Gemma es volia banyar... i cop al Salt del Grill, una refrescada al llac, una dutxa al salt d'aigua i a dinar...

Aquí teniu la ruta del Salt del Grill si hi voleu anar

I això s'ha acabat, cap a casa, i a saludar en Narcís!

Llac Tanay - desde Miex - Flon

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 24 May 2015 21:54:00 +0100

El camí comença en el parking de Flon, es pot arribar al poble de Tanay en Taxi, o amb cotxe propi si es un 4x4 amb reductores, de totes formes en entrar al poble, hi havia una persona organitzan on teniem que aparcar, i no crec que ens hagues deixat pujar ni que haguesim portat el cotxe amb els requisits necesaris. La pista forestal esta molt transitada, no es recomanable anar per la pista. El llac es força conegut pels locals que aprofiten qualsevol excusa per anar a fer una fundue a la montanya.

Hi ha una camí molt ben senyalitzat que surt a la dreta de la pista, just despres del parking. El camí va pel mig d'un bosc alpí que ens protegira del sol, pero no evitarem pasar calor ja que puja amb una inclinación forta. El llarg del camí anirem trovant força gent, la majoria gent de montanya, pero no es rar veure algu amb sabatetes patint la pujada entre roques que es mouen i força pendent.

En arribar al coll de Tanay, trovem la parada de Taxis, i podem veure les primeres cases. A mesura que baixem al llac podem veure els refuguis i restaurants de montanya.

El poble de Tanay o Taney es la base perfecta per l'ascensió al Grammont o Les Jumelles (que ens recorden els Encantats), però avui no toca, moltes ganes de tornar una altre dia amb més temps.

Continue reading Llac Tanay - desde Miex - Flon

La Givrine - Haut Mont - Le Vermeilley

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 10 May 2015 21:56:00 +0100

Aquest cap de setmana hem fet una petita escapada al Col de la Givrine. El col de la Givrine esta situat sobre de Saint-Cerge abans d'arribar a la frontera de la Cure amb França. Per la nostra sorpresa, la major part del cami es asfaltat, pel que ens hem apuntat que el proper cop hi anirem en bicicleta.

El cami fa una pujada molt lleugera, i esta molt ben senyalitzat, i esta ple de altres camins que ens inspiren per properes pasejades.

Per arribar fins aqui, es pot arribar en cotxe, pero també amb el tren que surt de Nyon.

En aquest indret a l'hivern i podem trobar gent fent raquetes, esqui de fons, i fins i tot trineus tirats per gossos.
A l'estiu podem veure gent amb bicileta, i sobre tot un munt de gent en els restaurants de montanya per degustar la cuina tipica Suissa.

Continue reading La Givrine - Haut Mont - Le Vermeilley

Panta de Santa fe del Montseny

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 05 Apr 2015 17:53:00 +0100

El Panta de Santa Fe del Montseny es un dels primers parcs natuals que vaig visitar. Una pasejada molt tranquila, on el risc mes important es enfadarte amb algun turiste que es pensa que la montanya es una parc d'atraccion o un espai on tothom pot fer una costellada sensa cap mena de miraments ni respecte pel medi natural.

Nosaltres hem arribat quan encara hi havia força lloc al parking, el dia estava molt nuvol i feia fred, pel que hem decidit fer la volta curta, teniem molta feian, i poques ganes de passar fred.

La volta no es més que una horeta parant per fer fotos a cada floreta...

En arribar de nou al parking hi havia un merder, que ni a la sortida d'un partit de futbol, ... i amb el mateix comportament que si el seu equip hagues perdut.

La passejada molt recomenable, si us fa bon temps pero, aprofiteu per fer-la una mica mes larga!

Continue reading Panta de Santa fe del Montseny

Insert here the body text.

Bois de Chêne

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 08 Mar 2015 22:58:00 +0100

Continue reading Bois de Chêne

Sembla que comença la primavera i amb aquest solet fa il·lusió poder sortir a estirar les cames pels boscos del voltant. Al poble de Begnins hi una bosc de roures i alzines que es reserva cientifica. Com tot per aqui esta molt ben cuida, senyalitzat. Es un recorregut força planer, en mig del bosc en el que creuarem un rierol i algun llac d'aigua transparent amb un efecte mirall impressionat.

Al bosc l'únic que es pot sentir es el soroll de l'aigua del rierol i hem tingut la sort de poder sentir un picot, i un munt d'altres ocells que ens acompanyaven en el nostre recorregut. Cap al final de recorregut ens han acompanyat tres daines fent saltirons.

El Joc de l'Oca - Montserrat - de baixada

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Tue, 23 Dec 2014 23:01:00 +0100

Per les festes de Nadal, una escapada a Montserrat per cremar els turrons i una mica l'estress d'aquests dies, tot fent una caminada de pujada desde Collbató fins a la part superior de la Canal del Joc de l'Oca i despres a baixar fent rappels, per cremar turrons i mala-llet.

Continue reading El Joc de l'Oca - Montserrat - de baixada

Attenció: Aquesta excursió es facileta, pero cal portar el material necesari i cal saber fer rapels, i saber montar-los. Com a meterial cal portar una corda d'escalada, en el nostre cas, el vàrem fer amb una corda de 70m. No hi ha cap rapel tant llarg, però és la corda que teniem. A mes cal portar el budrier, mosquetons de seguretat i el vostre instrument preferit per fer rapel, en el meu cas la cassoleta. Sempre que fem escalada o descens, es recomanable portar cintes de diverses llargaries, mosquetons i guants.

L'excursió comença a can Jorba, he procurat posar el punt exacte en el mapa, no es dificil de trobar, però no esta indicat massa be.

Desde can Jorba, seguirem la pista fins que trobem el trencall que ens invita a pujar, el cami de pujada es força inclinat, l'he fet a l'estiu i a l'hivern i us recomano de fer-lo a l'hivern, a l'estiu es passa molta calor. El cami de pujada son uns 45 minuts amb un bon ritme.

Un cop som a dalt, seguim la canal de baixada, al principi sembla un riu sec, amb sorrar i pedres de platja que ens recorden que Montserrat va sorgir del fons del mar. mica en mica, va agafant pendent, i ens trobarem algunes roques que hem de saltar, i algunes que hem de fer el mico poder poder-les baixar, cal anar amb compte, sobretot si esta mullat i ombrivol ja que rellisca força.

El primer rapel es facil de veure, esta sota d'un arbre. Hi ha una corda per la que els escaladors tornen de les seves vies llarges. Jo no recomano baixar per la corda a no ser que s'en tingui molta experiencia i força de braços. Pels escaladors és fàcil i segurament més d'un grups us adelentarà de baixada fent la cabra i sense cordes, .. cal recordar quin es el nostre nivell i pensar primer en la seguretat.

El camí es força entretingut, amb vistes impressionants. Hi ha una rapel que passa per dins d'una cova,... si teniu claustrofobia, podeu montar el rapel pel costat.

Molt recomenable per cremar turrons per Nadal.

Puigpedros (2.914m)

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Fri, 24 Oct 2014 22:03:00 +0100

Aquest cap de setmana, hem anat a fer el Puigpedros amb la gent de Gels.

Continue reading Puigpedros (2.914m)

L'excurisió comença des del refugi de Malniu.
Al refugi si pot arribar en cotxe desde Meranges.
El parking costa 3€, i si fa un bon dia es normal trovarlo ple.
El refugi es petitet, pero disposa de banys i dutxes.

El fet que al refugi s'hi arribi amb cotxe, fa que estigui ple de gent,... i no tothom respectuos de la montanya com hauria de ser.

El cami comença a l'esquerra del refugi i no es perdedor, vas remontant petits monticles fins arribar al cim empedregat del Puigpedros.
A la part baixa del cami anirem trobant fonts d'aigua que surten per tot arreu i formen rierorls que alimenten els estanys inferiors.

Cim i tour del Moleson 2.002 m

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 27 Sep 2014 22:05:00 +0100

La mítica muntanya que es veu de fons a les fotos del castell de Gruyeres és el Moleson. Una imponent elevació de 2.002m en mig del no res. L’excursió comença al parking de l’estació d’esqui de Moleson-Village. El cim te unes vistes impressionants de lesplanúries, pastures i prats al oest, i les magèstiques glaceres dels Alps a l’est. Avorrits de tanta gentada, i veient que hi havia un altre cim a pocs metres del coll, ens hem decidit fer una escapada ràpida per fer l’altre cim.

Continue reading Cim i tour del Moleson 2.002 m

La mítica muntanya que es veu de fons a les fotos del castell de Gruyeres és el Moleson. Una imponent elevació de 2.002m en mig del no res. L’excursió comença al parking de l’estació d’esqui de Moleson-Village. Agafarem el camí que passa a l’esquerra de l’estació del funicular.

El primer tram de camí es força pesat i amb un fort desnivell vertical, és un camí de 4x4, i en el nostre cas, l’hem hagut de fer amb un sol imponent, i un munt de turistes que ens avançaven amb les seves bambetes de discoteca. Quan el camí ha remuntat uns 400 metres de desnivell, estem a nivell de l’estació superior del funicular, aquí la majoria de gent ens ha deixat, suposo que per anar agafar el telefèric fins el cim.

Arribats a aquest punt quan trobem una buvet, el camí vorejarà el cim sense perdre o guanyar massa desnivell. També s’ha d’agrair que hi ha una mica d’arbres i ha fet una mica de vent i això ens ha donat una respir.

Un cop som al darrera de la muntanya, el camí s’enfila de nou recte cap al cim, en aquest tram un ramat de cabretes ens ha acompanyat una estona, clar que a més de les cabretes, també hi havia gent, però aquest cop si, els que pujaven eren gent de muntanya.

Un cop al coll, podem veure l’estació superior del telefèric i un ramat de turistes fent la papallona per les terrasses. D’aquí al cim n’hi ha vent poc. Però s’ha fet etern, ens hem creuat amb una mare que no aconseguia que el seu fill fes una altre passa, amb gent amb sabates de festa, amb … i un cop som a cim, sorpresa hi ha bancs, però estan tots plens… al cim esta ocupat per unes 100 persones.

Feta una parada per dinar al cim, i contemplar les vistes, amb unes impressionants planúries, pastures i prats al oest, i les magèstiques glaceres dels Alps a l’est. Avorrits de tanta gentada, i veient que hi havia un altre cim a pocs metres del coll, ens hem decidit fer una escapada ràpida per fer l’altre cim.

La baixada es molt vertical, de fet a l’hivern es una pista negre d’esqui. Un cop arribats de nou a l’estació del funicular, hem trobat el camí de la via ferrata, que en tenen 2 una de “fàcil” i una de difícil, les dues acaben a un petit cim secundari.

Si la voleu fer, recordeu de portar crema pel sol, un barret i repel·lent per impresentables.

Rochers de Naye

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 14 Sep 2014 09:02:00 +0100

A sobre de Montreux, hi ha els Rochers de Naye. La idea inicial era fer desde el col de Jaman fins al cim, pero al final ens hem decidit de fer l'aproximació amb el tren que surt desde Montreaxu. El recorregut amb el tren te unes vistes impressionants. L'excursió es una mica vertical, remonta una 500 metres en unes 2 hores de cami. El mes empipador que és que al principi pujes i baixes per tornar a pujar i tornar a baixar. Un cop arribes a la canal, el camí s'enfila fins al coll amb unes vistes del llac Leman impressionants.

Continue reading Rochers de Naye

Els Rochers de Naye és una muntanya a la que si pot arribar amb cremallera, molt típc de Suïssa. En el cim hi ha un petit hotel amb una exposició sobre la fauna de muntanya, i en especial de les marmotes. Tenen exemplars dissecats de animals de montanya, però hi ha una serie de gabies on podem veure marmotes representatives de les diferents especies del mon. També hi podemo trobar un jardi botànic alpí, on evidentment trovarem l'edelweiss.

Els Rochers de Naye son una muntanya molt escarpada, en una de les seves parets hi ha una via ferrata que segura anirema a fer un altre dia. Pero com es normal en aquest tipus de muntanyes per l'altre costat es molt assequible.

L'excursió l'hem començada a Montreaux, on hem agafat el tren cremallera fins a l'estació de Jaman. El tren és una mica car, si es vol, es pot pujar en cotxe fins al coll de Jaman el que ens hagues afegit uns 45 minuts.

Un cop arribats a l'estació de Jaman, tenim la "Dent de Jaman" a un cop de pedra, aquest cop hem preferit no distreure l'objectiu, però el proper cop caura. Desde l'estació tenirm que baixar fins a trobar el cami, son un 30m desnivell que perdem, i que despres haurem de remontar fins arribar a la seguent estació del cremallera, on de nou tornarem a baixar fins a la cota 1.672m, tot passant per sota dels Rochers de Naye. El final de la baixada podem veure una canal que s'enfila vertical cap al coll, es força vertical, pero no cal fer servir les mans. El cami esta ple de pedretes, pel que cal anar amb compte de no fer un pas endevant i dos enrrera.

Un cop arribem el coll, les vistes son impressionats, tenim el llac Leman als nostres peus, amb els Alps de paissatge de fons. Darrera nostre ja podem veure l'antena del cim dels Rochers de Naye. Desde el coll tenim uns 20 minuts fins a l'estació de tren i desde l'estació del tren uns 10 minuts mes fins el cim. Desde el cim, si el dia acompanya podem contemplar una vista de 360 graus, tenim el llac Leman i els Alps per un costat i si mirem cap a la caban del Jardi Botanic, podem veure el llac Hongrin. Desde el cim podem veure els 500 metres de desnivell vertical que hem fet, l'estació de Jaman esta als nostres peus. Si tenim ganes de carenar podemo anar reseguint el cim fins a l'arribada de la via ferrata, o be podem baixar entremig de les gabies amb les marmotes i despres anar a fer una passejada pel jardi botanic, on podrem veure l'edelweiss.

Núria, Finestrelles & Queralbs

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Wed, 16 Jul 2014 17:56:00 +0100

El cap de setmana del 12 de Juliol, juntament amb en Jaume, la Neus i en Narcis, voliem fer la travessa Núria - Carança, però com el temps no pintava massa be, vàrem decidir de fer cim i tornar. La idea incial el Puigmal, ens va fer una mica de por per lo llarg de l'excursió i la prevista tempesta. Així que ens vàrem decidir pel finestrelles. En tornar sorpresa, vàrem pedre l'últim tren i per si no haviem caminat prou, doncs ens va tocar tornar a peu a Queralbs, al final 11h caminant.

Continue reading Núria, Finestrelles & Queralbs

La nit l'haviem passada als apartaments de Núria, tot un luxe si tenim en compte els últims cops que he estat per aquestes contrades. Ens vàrem despestar amb el so del cremellera, en mirar l'hora... ups ja eren les 9:00 del mati. Per sort (o no) en Jaume també anava amb una mica enderrerit i el seu cremallera arriba a les 10:00 del mati. Però entre naps i cols, ens vàrem posar en marxa cap a les 11:00 del mati. No comment...

L'excursió arranca darrera del santuari de Núria, on agafarem el torrent de finestrelles, que passa al costat de la zona d'acampada. El camí esta força ben indicat, si be nosaltres el vàrem fer el dia abans de la cursa de l'olla, pel que hi havia marques per tot arreu.

La primera idea era anar a fer el Puigmal, i cap alla anavem, però en Narcis ja l'havia fet, i el temps ens feia por, així que vàrem preferir fer el Finestrelles i si el temps i les forces ens deixaven fer una mica de l'Olla, potser fins el pic d'Eina o potser fins el Nou Fonts...

Arribats al "Roc de la Maula", vàrem decidir fer la carena, enlloc de seguir el cami. Sembla més fàcil del que és i la veritat es que vàrem patir una mica per arribar al cim.

Un cop al cim, una bona teca, i foto de rigor. El menjar, el sol i la pausa ens va fer reposar les forces...

Per baixar vàrem fer una mica d'Olla en direcció al Pic d'Eina. La intenció era fer-lo, pero els nuvols començaven a fer por... aixi que al coll d'Eina agafem el cami de tornada, que ens portara a la Coma d'Eina i a Núria.

De tornada ens vàrem creuar primer amb d'Issards, despres amb un parell... en arribar al peu de la Coma d'Eina i havia un ramat de vaques i caballs... unes marmotes ens vàren venir a saludar, i quan començavem a tornar de nou un ramat de Issards ens va venir a fer companyia.

En arribar a Núria, marxava un cremallera. En teniem un en 30 minuts i després un altre en 1h i 30 minuts. El que ens donava temps per fer un te i berenar una mica... el cambrer no es que fos ràpid i nosaltres no es que tinguissim pressa, i entre una cosa i l'altre els primers 30 minuts vàren passar i vàrem anar a micar si per casualitat hi havia un tren en 1h... però la nostra sorpresa va ser que no, que no hi havia cap mes tren, que el que ens pensavem que era l'últim sols passa els divendres...

I l'hotel ple a vessar, que l'endemà hi havia la cursa de l'Olla...

Solucions ? Baixa a peu ... 3h 30m.

Doncs dit i fet, i cames ajudeunos... cap a Queralbs falta gent

Al final 11h hores d'excursio amb un dia una mica novulot, pero fantàstic.

Creux de Van

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 29 Jun 2014 11:50:00 +0100

A la Vall de Travers, al cantó de Neuchatel, trovem una singular fomació en circ anomenada "Creux de Van". Nosaltres vàrem tenir la sort de trobar una familia de cabres montesses, estaven pasturant tot tranquiles al nostre costat mentres nosaltres anàvem guanyant metres. Les vistes desde la part superior de circ son de vertígen, i fa una mica de rabia veure algú amb mountain-bike, o cotxet per nens, al costat teu després de la suada que has fet... però clar, ells hi han accedit per carretera...

Continue reading Creux de Van

A la Vall de Travers, al cantó de Neuchatel, trovem una singular fomació en circ anomenada "Creux de Van".

Nosaltres vàrem començar l'ascensó al poble de Noiraigue, despés de deixar el cotxe al parking qui hi ha a les afores, on hi ha l'estació del "service de feu". Podriem haver seguit la carretera fins a la "Ferme Robert" que és un refugi/restaurant i això ens hagues estalviat una mica de desnivell, però llavors no podiem fer la tornada per l'altre banda o tindriem que remontar per anar a buscar el cotxe.

El camí comença amb un desnivell molt fort i poques esses. Es va per dins del bosc, pel que s'agraiex la sombra en els dies ensoloiats. En arribar a la granja Robert, el cami s'aplana una mica, per anar a trobar el centre del circ.

Un cop arribem a la "Font Froide", el cami torna a enfilar de valent, aquest cop si que hi ha força ziga-zagues, desde aqui podem començar a veure el circ, i en el nostre cas ens vàrem trobar una familia de 7 cabres monteses.

El bosc es tan frondos, que és díficil poder veure la formació rocosa. Diria que abans de la font-froide sols la varem intuir, i despres mentre pujavem, en vàrem veure uns esbosços entre mig dels arbres...

Superada aquesta pujada, arribem a una esplanada i ja comencem a veure el forat. Les vistes son impressionats. Despres de una merescuda pausa, vorajarem el circ per baixar per l'altre costat.

Tot just quan comencem a baixar, veurem el restaurant/granja granja "Le Soliat". El descens es molt més pronunciat que la pujada. Cal anar amb compte amb els genolls, es carreguen una mica.

Quan arribem al nivell del 1.000m, ens trovarem un altre resturant del Oeillons, hi ha caballs, oques, gallines, ...

Amb tant de restaurant/refugi, aquesta excursió sembla que més una ruta gastronómica que una altre cosa, però es part de la cultura Suissa, aquí la gent els hi agrada anar a pasturar, i despres fer un bon apat en un refugi de montanya.

Le Grand Salève: Corraterie, la Grotte d'Orjobet i trou de la Tine

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 21 Jun 2014 11:55:00 +0100

Just al devant de Ginebra, tenim Le Grand Salève. La montanya no és que sigui molt alta, però si que te una paret molt vertical. En la part superior d'aquest paret hi ha un passatge aeri que va casi per dins de la roca, es la Corraterie. Des de la Corraterie, podem veure el Trou de la Tine, una impressionant formació rocosa, que desde lluny sembla una immensa cova, un forat a la paret, pero que quan ets dins veus que no te sostre. Seguin una mica mes el cami atravessarem la Grotte d’Orjobet, una cova que esta adaptada amb escales que permeten pujar desde "Le Coin" fins a la Corraterie. L'excursió és molt aeria, amb unes vistes impressionants del Montblanc, la regió de Ginebra i el Jura.

Continue reading Le Grand Salève: Corraterie, la Grotte d'Orjobet i trou de la Tine

La ruta comença a l'estació superior del funicular del Saleve. S'hi pot arribar amb cotxe sense problemes. La primera part de l'excursió transcorre molt a prop de la carretera, esta ple de "domingueros" que van a fer la barbacoa a algun dels balcons del Saleve, o a l'observatori.

Comencem per un cami que surt per la part posterior del telefèric, travessarem un parell de cops la carretera per un cami en mig d'un bosc força fresc. El cap d'una estona arribem a una base de llençament per parapents, amb unes molt bones vistes de Ginebra i el llac. Una mica més amunt arribarem a l'observatori, que no es més que un restaurant i una base per radio-enllaços, amb molts curiosos arribats en cotxe per fer el picnic. En aquest punt tenim unes grans vistes del Montblanc per un costat i del llac Leman per l'altre.

Ara ja comencem a veure que estem deixant enrara la gent, i que cada cop estem mes aprop de un forç precipici a la nostra dreta. El cami s'endinsa de baixada al bosc fins a arribar a la Corraterie. El cami es fàcil, amb vistes molt aereas. S'ha d'anar amb compte amb el cap, el passadis entre la roca no esta fet per gent alta. Les vistes dels pobles d'abaix la vall son inmillorables.

Cap al final de la Corraterie, veiem un forat a la roca immens. Sembla una cova. Per poder-hi arribar hem d'entrar al bosc i baixar una mica més. Desde el bosc, quan veiem que som a sota, tenim que pujar per un caminet de pedres fins a posar-nos sota de l'arc de la cova. Un cop a dins, veiem que la cova no te sostre, estem al "trou de la Tine".

Seguint el cami de baixada, arribarem a la "grotte de Orjobet". És una cova que te una sortida per dalt i per baix, a la que han posat unes escales. Forma part del cami per anar desde "Le Coin" fins a la Corraterie. Desde aqui nosaltres varem fer mitja volta i cap el cotxe.

Les guies recomenen portar una corda pels nens, pero no n'hi ha per tant. Si es segueixen les mesures de precaució normals de la montanya, i no es pateix de vertigen, aquesta és una excursió molt senzilla i recomanable per a tothom.

Gorges du Chauderon

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 15 Jun 2014 11:57:00 +0100

Un no diria mai, que desde el centre del Montreux, i passant per sota dels pont de l'Autopista hi ha unes gorgues com les "Gorges du Chauderon". És una caminada fàcil, però amb força desnivell. El camí és molt transitable, hi ha ple d'escales de formigo per ajudarnos en l'ascensió. El canvi de vegetació canvia molt de la part baixa tocant a Montreux on recorda més una selva tropical i la part alta, on més tipicament Suiss.

Continue reading Gorges du Chauderon

Les "Gorges du Chauderon" sorprenent per moltes coses. La primera que comencen al bell mig del "viex village" de Montreux. Comencem punjat unes escales fins que ens endisem al bosc. Le segona curiositat es que estan sota els ponts de la Autopista. La sort es que els pilars son tant alts que en aquell punt nomes es sent l'aigua, i cap cotxe. De totes formes, una mica mes endevant, quan estiguem més a l'alçada de l'autopista, sentirem el traffic.

Una de les coses que sorpren es la verticalitat de la gorja i la seva vegetació. Recorda més les coves de Batu a Malaysia que no pas un paissatge Suiss. L'ambien es ombirvol, fosc i humit, pel que es de agrair en un dia de calor estiuenca.

Un cop travessem el segon pont, la verticalitat de la gorja disminueix i la vegetació torna a semblar la d'un bosc Suiss.

És una passejada agredable, tot i que arrancar amb tant de desnivell fa una mica de mandra, la part positiva es que es baixa de forma molt comoda i ràpida, potser en un terç del temps que s'ha trigat en pujar.

Si es te temps, es pot continuar fins a "Les Avants" i alla agafar el tren "Golden Pass" per tornar a Montreux.

La Tine de Conflens

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Mon, 09 Jun 2014 11:58:00 +0100

Ruta senzilla de uns 40 minuts desde l'estació de tren de la Saraz. El desnivell es d'uns 100 metres. En 40 minuts s'harriba a la rasclosa. És un lloc màgic amb molt energia de les fades del bosc. Hi ha un parell de rascloses, i una petita platjeta. L'aigua no sembla molt neta, però es per la cantitat de materia orgànica que hi ha al bosc.

Continue reading La Tine de Conflens

Desde l'estació de tren de la Sarraz, creuem el poble fins arribar al pont que creua al riu. Un cop hem creuat el riu, agafarem la carretera que el segueix tot anant montanya amunt uns 200 metres. Després de passar un "brocante" a ma esquerra, tenim un el cami que esta indicat amb les típiques fletxes grogues de turisme pedrestre suisses. Aqui veurem un senyal que ens diu perill, que hi ha un camp de tir. Si la valla esta oberta, es pot passar sense problemes. En aquest punt ens endisem en el bosc, en el que remontarem uns 100 metres de desnivell vertical.

En aproparnos a la rasclosa, el camí fa una mica de baixada, i ens la fan una mica més senzilla unes escales, però s'ha d'anar amb compte ja que sol estar humit i relliscos. Al final del cami ens trovarem un petit llac i la rasclosa, si ens fiquem una mica dins del llac, o anem a la platjeta que hi ha a l'esquerra, podrem veure una altre rescolsa amagada al fons d'un petit engorjat. L'aigua esta una mica ternbola, sembla bruta, però més avall es veu molt transparent, el que ens fa pensar que segurament es l'excess de materia organica del bosc que li dona aquest tò marronos.

És una excusió molt fàcil i curta, amb vistes molt recomenables.

le sentier de la Ballade à Béatrix, Saint-Cergue

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 31 May 2014 12:05:00 +0100

Si despres de dinar a Saint-Cergue, teniu ganes d'estirar les cames... hi ha una pasejada que es diu "le sentier Ballade à Béatrix". Està ben indicat, amb 16 punts d'informació. Comença amb una mica de pendet, pero el bosc és molt agradable, les vistes desde l'antic castell son impressionants, les runes invisibles, i es passa per una seria de formacións rocoses amb coves molt interessants.

Continue reading le sentier de la Ballade à Béatrix, Saint-Cergue

Le Sentier - Vallorbe

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 18 May 2014 12:07:00 +0100

Ruta muy senzilla, per recomendable, com muy pocos desniveles ascendientes.

Empieza de forma muy traquila al lado del "Lac de Joux", un poco transitado, pero en general gente amante de la naturaleza. Hacia la mitad del lago, sube un poco hasta llegar a "La Lieux", donde continuaremos rodeando el lago pero esta vez a un poco de altura. En esta ruta hemos tenido la suerte de ver dos gamos o "chamois" y no se han mostrado vergonzosos.

Continue reading Le Sentier - Vallorbe

Empieza de forma muy traquila al lado del "Lac de Joux", un poco transitado, pero en general gente amante de la naturaleza. Hacia la mitad del lago, sube un poco hasta llegar a "La Lieux", donde continuaremos rodeando el lago pero esta vez a un poco de altura. En esta ruta hemos tenido la suerte de ver dos gamos o "chamois" y no se han mostrado vergonzosos.

Al finalizar el lago bajamos hasta el pueblo de "Le Pont", donde continuaremos rodeando el lago hasta casi el final de pueblo donde remontaremos de una forma decidida la montaña para superar el cuello.

Una vez alcanzado el nivel más alto, todo es descenso. Al llegar cerca de las gutas de Vallorbe, continuaremos sel camino que esta al lado del rio hasta llegar al centro del pueblo.

Vallorbe-Romainmotier

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 11 May 2014 12:09:00 +0100

La travesia empieza en el camping de Vallorbe, arranca con un fuerte desnivel hasta cruzar el cuello, desde ahi descenderamos por una carretera (asfalto) hasta el Vaulion. Despues de cruzar el pueblo entraremos de nuevo en el bosque, donde cruzaremos un sistema defensivo (los toblerones) donde iniciaremos de nuevo descenso siguiendo el rio. En el último tramo pasaremos al lado del rio y lo cruzaremos diversas veces en puentes de madera.

Continue reading Vallorbe-Romainmotier

Shali Peak, Himachal Pradesh, India

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sat, 15 Mar 2014 13:12:00 +0100

La feina em porta a molts llocs del mon. Ultimament, un d'aquests destins és l' India, si be la ciutat que visito està a tocar de Nova Delhi, les grans montanyes del Himalaia no estan molt lluny, nomes a uns 400Km, que no hauria de ser res per, pero a l'India això vol dir unes 10 hores de cotxe. L'últim cop que hi vaig anar, tenia un dilluns lliure, el que feia un cap de setmana de 3 dies i l'excusa perfecte per escaparme a les montanyes.

Continue reading Shali Peak, Himachal Pradesh, India

Molts cops associem els Himalaies amb l'Everest i les muntanyes de 8.000 metres. Però la realitat és que els Himalaies son d'una extensió impressionant, d'uns 2.400 kilometres de llarg per uns 400 km d'ample. El sistema muntanyos compte amb els cims més alts del planeta, però també podem trobar cims d'alçades més modestes, com el Shali peak, de uns 2.830m.

L'aventura comença a Delhi, a on agafem un cotxe fer anar fins a Shimla, son uns 400km, ens estarem unes 10 hores per arribar degut a les condicions de les carreteres a l'India. En època del imperi Britànic, Shimla era la capital d'estiu de l' India. En estar a les muntanyes la temperatura a l'estiu és feia més acceptable. Shimla és una ciutat molt vertical, amb cases modestes, petites i de molts colors. Com tota ciutat de l'India, ens crida l'atenció lo bruts que estan els carrers, però encara més, lo bruts que estan els boscos i les muntanyes.

L'estada la vaig fer a casa del guia. La gent de l'India són especials, no se dir si és la cultura, la religió, les tradicions, ... pero la realitat es que són molt acollidors, i sempre estan per tu sense buscar res a canvi. En Vishal, el guia està orgullos de la seva terra i tradicions.Mentre feiem les passejades, m'anava explicant una mica d'historia, una mica de tradicions, una mica de la seva vida.

L'excursió al Shali Peak, comença amb un parell de hores de cotxe per anar de Shimla fins el peu del cim. El cami és mot facil, recorda els boscos mediterranis, amb pins i pites. A tot començar ens vàrem apropar a una granja, i el pages ens va invitar a fer un tè, haguesim quedat molt malament si no l'haguessim acceptat, així que ens varem parar a fer el tè i xerrar una estona amb ell. Un pages pobre, amb un parell de vaques fameliques, pero que ens volia convidar a dinar com fos. Li vàrem dir que el proper cop, i vàrem enfilar muntanya amunt. Ell ens acompanyar un tram, per evitar que els gossos del seu vei ens fesin la gitza.

El cami fins el cim és un cami de carro, de fet era una via postal (de correos) a l'época de l'imperi britanic. Al cim del Shali Peak hi ha un monestir Indú.

Des del cim, podem veure els Himalaies blancs, els cims de 8.000m i et dones compte de la inmensitat de montanyes que formen la serrelada dels Himalaies.

Via Ferrata de Vallcebre

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Sun, 05 Jan 2014 19:01:00 +0100

Via ferrata al peu del Pedraforca. Hi ha tres vies, una infantil, i dues més series. La primera és una mica dificil, la segona hi ha força trams d'extraplomat, i extraplomat de baixada pel que sols és recomanable per gent amb experiencia i força de braços.

Continue reading Via Ferrata de Vallcebre

Toubkal 1992

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 16 Apr 1992 18:02:00 +0100

La setmana santa del 1992, l’Albert, l’Anna, L’Angel, en Budri, l’Ermelinda, en Jaume, i jo vàrem emprendre una de les aventures més apasionants, pujar el cim del Toukal (4.165m) a la serralada de l'Atlas, a l'africa. Serien 10 dies intensos, 4.000 kilometres en un Landrover cazorla classic. Vàrem dormir en una pedrera, a casa dels portejadors a Imlil,a sobre de la neu i al parquin del ferri de Ceuta. Ens vàrem manifestar per demanar la dimisió del delegat del gobern, i vàrem tenir que dormir amb les bombones de propà dins del sac per poder cuinar els esmorzars ....

Continue reading Toubkal 1992

El 10 d’Abril de 1992, l’Albert, l’Anna, L’Angel, en Budri, l’Ermelinda, en Jaume, i jo ens preparàvem al pati de l’edifici de la Salle al carrer Lluçanès per una gran aventura, l’Atlas. Ens varem trovar al capvespre. La premera feina revisar el material, el menjar, mira de posar-ho tot a la “vaca” i acomiadar-se dels amics. El viatge seria llarg, per devant 2.000 kilometres i la travessa de l’estret de Gibraltar.

Vàrem conduir tota la nit. Anàvem fent torns, uns intentaven dormir, mentre al davant un parell miraven de estar desperts i atents a la carretera. El Landrover estava molt be, però no li podies demanar córrer,.. no sabem com però l’Anna el va aconseguir posar a 130 km/h. El gasoil era un altre maldecap, teníem 2 dipòsits, però l’indicador del segon no funcionava… així que comptàvem kilòmetres…

El mateix dia 11 vàrem creuar l’estret i varem fer força kilòmetres per Marroc, quan s’ens va fer de nit, vàrem decidir que amb una nit al cotxe ja n’hi havia prou, varem buscar un caminet de muntanya, ens hi varem enfilar, i en arribar a un lloc planer, vàrem prepar-nos per fer un bivac. Vàrem posar el material dins del cotxe, tancat amb clau i a dormir sobre el tendal i les màrfegues amb les estrelles per manta.

El dia 12 ens va despertar un pastor de gallines. Havíem aparcat en una pedrera. Tocava esmorzar i el camí, ens quedava encara un munt de kilometres per arribar a Imlil. En arribar al poble ja era fosc. Varem trobar el parking, on varem deixar el cotxe. Vàrem preguntar a l’encarregat del parking on podíem dormir, i ens va posar en contacte amb un guia local, que ens va fer dormir a casa seva. L’endemà vàrem saber que la família va dormir a l’estable per que nosaltres poguéssim dormir còmodes.

El dia 13 comença amb la negociació de quan hem de pagar per portejadors, ens ho deixaven be de preu, ens donaven un parell de mules i portejadors fins al camp base si els deixàvem l’Ermelinda. Al final vàrem preferir pagar una mica més i tots vàrem fer el camí de pujada. Tots portàvem la nostra motxilla, i en portàvem una de mes amb tot el menjar. No cal dir com pesava aquesta última, quan el portejador la va aixecar, es va queixar i nosaltres molt considerats, varem treure un paquet de galetes … llavors ja li va semblar correcte.

Al camí de pujada es comença amb les mules, … be nosaltres a peu, però les mules porten les motxilles. Quan comença la neu i el camí es fa estret, toca posar-se les motxilles i cap amunt. A la pujada varem patir una mica, l’Albert, l’Angel i jo ens varem tenir que repartir el una motxilla, crec recordar que era la de l’Ermelinda. El nostre portejador segurament ja estava al camp base, quan nosaltres encara ens estàvem posant les botes.

En el camí de pujada vàrem veure de tot, recordo una parell d’espanyols que la dona no podia amb la seva ànima. Un portejador es va oferir a portar-li la motxilla, però el marit no acceptava que tingues que pagar el mateix a mig camí, que el que costava abaix, el més trist es que estem parlant de unes 50 pessetes de l’època, que fins i tot per nosaltres que anàvem escurats no era cap esforç.

Arribats al camp base, tocava plantar tenda i fer el sopar. La primera nit va ser freda, però estàvem tant cansats que no ens va costar massa dormir.

14 d’Abril, avui tocar començar a fer una mica d’aclimatació. El dia comença dur, el gas per fer l’esmorzar casi no funciona, la bombona de propà esta massa freda i les botes les tenim congelades. Aquest dia vàrem pujar el nostre primer 4.000, el “Aougdal Boutiona (4.040m)”, i el Afella (4.043m). Va ser un dia de molta calor, desnivells molt verticals, i molt poca aigua. A la nit decidim dormir amb els botins dins del sac, la motxilla sota la màrfega com a aïllant, i les bombones de propà entre les cuixes.

15 d’Abril, segon dia d’aclimatació. Avui farem 3 cims de més de 4.000 metres. El “Akioud (4.030m), el Ras Ouanokrim (4.083m) i el Timesguida Ouanokrim (4.089m). Va ser un dia fàcil, ja ens anàvem acostumant al fred, al dormir sobre la neu, a menjar directament de l’olla.

16 d’Abril, dia d’ascensió. Ens varem llevar d’hora per atacar el Toubkal (4.165m), crec que vàrem fer cim cap al mig dia, amb un sol esplèndid i unes vistes impressionants. Des de el cim vàrem atacar el Toubkal west (4.100m). La baixada va ser molt ràpida, amb una bona col·lecció de culen-bajens que posaven a prova la nostra destresa amb el piolet. Un cop al camp base, una bona dutxa amb aigua del glaciar, o rentar els peus els menys valents, clar que n’hi ha una colla que encara fan pudor…

17 d’Abril, teníem previst estar un dia més, però com ja ho havíem fet tot, vàrem decidir baixar, aquest cop sense portejadors. A mig camí, en trobar una colla de nois locals els vàrem donar les galetes, fruita i melmelades que ens sobràvem. Ens va sobtar que s’ho van guardar per compartir després amb la família.

Un cop a Imlil, sentim una veu que ens diu “Catalans”,… era un noi de Mallorca que anava amb la seva xicota del Marroc que havien perdut l’autobus i ens demanava si el podíem baixar fins a la propera parada. Com anàvem a Marrakesh, ens varem oferir a portar-los.

Nosaltres volíem menjar un cus-cus, i els hi varem preguntar on era el millor lloc, semblava la pregunta lògica. La noia es va oferir a fer-lo ella, a casa seva, la sola condició, si el volíem de carn, la carn la teníem que comprar nosaltres.

Dit i fet, un cop arribats a casa seva, el seu germà ens va portar de compres el Zoco, on l’Albert es va comprar els timbals típics i la resta que si estores, motxilles, sabates, barrets.. el que toca. Un cop a casa, tocava ajudar a pelar verdures. El cus-cus estava boníssim, i no per que portàvem una setmana menjant de llauna.

A la nit tocava començar el camí de tornada, teníem 2.000km per davant. En arribar a Ceuta ens varem arriscar a no pagar el suborn, i la veritat es que no ens va costar massa passar la frontera. Semblava que ja estàvem a casa però no, en arribar al port, la noticia, vaga d’ISNASA la companyia dels ferris, ens varen fer aparcar el cotxe en un lloc, nosaltres anem a dinar, i en tornar el cotxe estava sol, en mig del no res… havien mogut la cua.

Varen ser un parell de dies molt estressant, sense massa diners, amb les botigues tancades, sense pa, amb la guàrdia civil repartint llenya, i amb manifestacions al govern civil per demanar la dimissió dels polítics. Vàrem sortir als diaris locals, vàrem dormir al parking, vàrem aconseguir pa, i al final vàrem aconseguir tornar de una de les aventures més exòtiques i autentiques que hem viscut.

Travessa de Sallent de Gallego - Ordesa

joduba@iwith.org (Jordi Duran i Batidor) — Thu, 25 Jul 1991 18:02:00 +0100

L'estiu de 1991, una colla d'amics ens varem decidir de fer una travessa pels pirineus. La ruta escollida anava desde Sallent de Gallego fins a la Vall d'Ordesa. La idea era travessar per dalt i fer tots els cims possibles en un total de 10 dies. I com no anavem massa sobrats de diners, dormiriem en tenda, i portariem tot el menjar dels 10 dies a l'esquena. Va ser una aventura increible, on varem gauidir de la muntanya, vàrem passar gana fins a menjar pa que varem trobar per terra o posar-nos a la cua de tornar els plats del refugi de Goriz per recollir les sobres que la gent no es mejava. Això si, varem fer 11 tresmils en 9 dies.

Continue reading Travessa de Sallent de Gallego - Ordesa

L'aventura començà el dia 18 de Juliol a Esplugues de Llobregat, on varem tenir que encabir 5 persones, 5 motxilles, material de muntanya i menjar per 10 dies en un renault clio; sort que teniem un Thule. Des d'Esplugues varem agafar la nacional 2 direcció a Sallent de Gallego, o vàrem arribar després de dinar. Sallent de Gallego era el punt on comencevem a caminar, pero l'arribada la teniem al Parc Nacional d'Ordesa, pel que ens vàrem dividir en dos grups, tres es vàren quedar per comprar el pa i vigilar el material, mentre l'Angel i jo vàrem portar el cotxe a Ordesa. L'intenció era tornar amb el bus de llines, però al final, una parella d'avis francesos amb un dos-cavalls ens va portar fins al punt de sortida.

Un cop tots plegats, tocava repartir el pes, les tendes, el material i començar a caminar. Recordo que la meva motixilla de 90 litres no hi cabia res mes, a més portava penjant la marfega i els piolets, i algun que altre material anava penjat de la mosca. No es que portessim massa roba de recanvi, crec que no hem vaig canvir nomes que un cop en els 10 dies, la motxilla estava plena de menjar.

La primera nit (17/07/1991)

Com podeu inmaginar, després de tot un dia amb el cotxe amunt i avall, va ser una mica dur carregar. Després de carregar unes hores, i quan ja començava a ferse fosc, vàrem arribar a un llac, crec recordar que era el Ariel alto, clar que potser que no ho recori be i el passesim de llarg i fos un llac de després. Un cop llac, estavem tant cansats, que tots els plans d'intendencia s'en van anar en orris... va ser seure, obrir les motxilles i començar a menjar pa amb xocolata, una mica de fuet. No teniem esma per res més. Ens vàrem polir la mitat de la xocolata que teniem.

I de plantar la tenda... ? No teniem prou forces, la nit era estrellada, pel que vàrem decidir fer un vivac. L'esgotament va fer que no ens costes gens de dormir, i l'airet fesc de la matinada que ens despertessim ben d'hora, ben d'hora.

Dia 2 (18/07/1991)

Una de les primeres decisions que vàrem prendre va ser de ser més disciplinats amb el menjar, si continuavem al ritme de la primera nit, en dos dies mes tindriem que tornar. Pel que racionavem el numero de galetes que li tocava a cada persona, el número de xarrups de "la lechera" al que tenia dret cadascu.
Aclarits aquest punts, i motxilles a l'esquena, tocava començar a caminar, ara això ja anava en serio. Avui ens tocavà atacar el Balaitous (3.144m), un cim solitari coronat per una mena d'estructura metàlica en forma de piramide i un punt geodesic. Primer cim, estavem destrossats. Desde el cim varem baixar direcció cal el Gran Facha, que el fariem el día 19. Aquesta nit si que varem plantar la tenda, i varem poder descansar una mica.

Dia 3 (19/07/1991)

Del tercer dia recordo caminar molt, no es que fessim molt de desnivell, pero si que molta distancia. El Gran Facha (3.006m) va ser un pim pam, varem deixar les motixilles al coll, i en un tres i no res haviem fet el cim, tornat i a continuar caminant, cap els Vignemales.

Dia 5 (21/07/1991)

Ja portavem cuatre dies, tot ens feia malt, alguns teniem força llagues al peus, però s'acostava la part més interessant. El cinqué dia vàrem arribar al refugi dels Vignemale, va ser deixar la motxilla, anar a fer el Petit-Vignemale (3.032m), el varem fer en nomes 30 minuts, estavem molt forts. Tot baixant vàrem sentir parlar en Català, i la veu en sonava, era en Jordi Lòpez, un company de Gels amb un amic. La nit va ser moguda, amb una tormenta amb aparell elèctric impressionat. Cada cop que hi havia un llàmpec la tenda s'il·luminava, i el tro la feia tremolar.

Dia 6 (22/07/1991)

Fer els Vignemales desde el refugi es forçar ràpid, i no era el nostre primer cop en fer una glaçera, però posarnos el grampons, piolet i anar en maniga curta no era massa normal. La seguratat es el primer i tot i que algun grampo ens va fer patir, varem fer els cims més rellevants del massis dels Vignemales: el Grand Vignemale (3.298m), Cerbillona (3.247m), i el Pic Central (3.235m), i com no, vàrem entrar a les coves de Russell. Un cop fets els cim, tocava baixar per anar cap el circ de Gavarnie.

Dia 7 (23/07/1991)

Aquest va ser un dia principalment de travessa, vàrem remontar un cim de 2600 mentres que es deia el pico de san Andres. El pa ja feia dies que no sabien el que era, i en arribar al puerto de Boucharro, no hi havia ningú, però per terra hi havia un troç de pa, que no ens vàrem preguntar si estava bo o no, simplement el vàrem menjar. Desde el port, unes vistes impressionants de la brecha Roldan, teniem que enfilar la parent per anar a dormir al refugi de Sarradets. Aquella nit vàrem dormir de refugi, no hi varem sopar, no ens arribava el pressupost.

Dia 8 (24/07/1991)

Del refugi de Sarradets a la brecha Roldan hi ha un cop de predra, o això sembla... la veritat es que la brecha és immensa, preciosa. Desde la brecha vàrem atacar el Taillon (3.144m) i el Casco (3.006m) , i vàrem visitar la cueva de Casteret. Aquesta nit la vàrem passar a Goriz, però vàrem dormir en tenda. Les llagues ja feien molt de malt, l'Oriol tenia tots els peus llagats, pel que vàrem decidir escurçar la travessa i tornar despres de fer el Mont Perdut. Aquella nit per celebrar-ho menjariem de refugi, teniem tanta gana que ens contavem el número de cullerots de sopa, la gent en veure com anavem, ens oferia el que els sobrava. Un dels companys en anar a tornar la safata, va veure que la gent deixava molt de pollastre i pa, i es va posar a la cua, on recollia les safates i en passava el pa i el pollastre que la gent tirava, vàrem fer una bona collita, llastima que no s'ens acudis de fer el mateix en els refugis anteriors.

Dia 9 (25/07/1991)

L'endema, una parella s'ens apropar i ens va oferir la mermelada que els va sobrar... si l'únic que teniem era mermelada...
L'objectiu del dia era fer les Tres Sorores, que son el Mont Perdut (3.355m), el Soum de Ramond (3.254m) i el Cilindro de Marboré (3.325m), i les vàrem fer... de tornada, recollir la tenda al refugi, baixar per les grades de Soaso, al cotxe i cap a casa.

Una aventura irrepetible!